JORNADA DE RECORD I REFLEXIÓ
Hiroshima, dolor viu
MARIBEL IZCUE
Hiroshima ha renascut com a vibrant ciutat però les ferides segueixen visibles
ADRIÁN FONCILLAS / PEKÏN
Els 183.000 supervivents han tingut una vida en soledat i plena de dificultats
El Japó va patir fa 70
anys el primer i únic atac nuclear de la història, d'efectes
devastadors.Els Estats Units no han demanat mai perdó per un bombardeig
que llavors ja va tenir detractors
EL PERIODICO
ADRIÁN FONCILLAS / PEQUÍN
Dijous, 6 d'agost del 2015
Un paper ja macilent detalla el que sembla
una altra missió rutinària en el fragorós front del Pacífic dirigida al
coronel Paul Tibbets i prevista per al 6 d'agost del 1945. Amb prou
feines hi destaca la paraula «especial» a l'apartat de càrrega de
l'avió. Era un Boeing B-29 modificat per acomodar els 4.400 quilos de
Little Boy i al morro del qual el pilot havia escrit en majúscules el nom de la seva mare: Enola Gay.
A
les 8.15 d'un matí assolellat esclatava la càrrega especial uns 600
metres per sobre del pont Aioi, que va ser escollit per la seva forma de
T fàcilment visible des del cel. A Hiroshima van morir en un instant
69.000 persones. Quatre dies després en van morir 25.000 més a Nagasaki.
200.000 més van morir de càncers o complicacions relacionades durant
els següents cinc anys.
Els pilots parlen del gran bolet que es
va alçar més de tres quilòmetres des del terra. Els de baix ho van veure
d'una altra forma. Així ho descrivia la supervivent Nagao Natsumi a
aquest corresponsal uns quants anys enrere:
«Hi va haver una
resplendor tremenda. Em vaig tapar els ulls amb les mans. No podia
respirar. Quan les vaig retirar, estava dins un núvol rosa. No veia res,
era molt dens. Han dit que després de la llum hi va haver un estrèpit,
però jo no vaig sentir res. Tot passava enmig d'un silenci absolut (…)
Vaig veure els meus amics cremats. Em vaig tocar el front per comprovar
si jo estava igual i vaig veure que dels meus dits en penjava alguna
cosa. Era la meva pell. Tenia els braços en carn viva. Estava despullada
i cremada. Se'm veien els ossos dels genolls».
El president Harry Truman havia sigut informat anys enrere com a senador de l'ultrasecret
projecte Manhattan,
que a canvi de 2.000 milions de dòlars prometia aconseguir «una
explosió terrorífica amb una arma secreta que serà una meravella». «M'he
convertit en la Mort, en el destructor de mons», va dir amb més poesia
Robert Oppenheimer, el pare de la bomba atòmica, recolzant-se en un vell
escrit hindú.
EL JAPÓ ARRASAT / Prop de 2.000 milions de dòlars
semblen massa per desar la bomba en un garatge i el debat es va centrar
en quin seria el millor escenari per mostrar-la. Els EUA tenien un
problema: el Japó ja estava arrasat gairebé del tot pels pertinaços
bombardejos. El secretari d'Estat va informar a Truman que faltaven
objectius en els quals ensenyar «tota la força» de la seva nova arma. I
així, la fins llavors afortunada Hiroshima, va quedar condemnada.
Truman
va qualificar dies després la ciutat de «base militar» i va obviar que
la majoria dels seus habitants eren civils. Washington havia alimentat
durant anys el racisme. Es parlava del «perill groc», la premsa els
representava com a micos o com a insectes i Truman els va qualificar de
salvatges, despietats i fanàtics. «L'únic japonès bo és el que fa sis
mesos que és mort», havia dit un any abans l'almirall William Halsey.
Les
bombes atòmiques van precipitar la rendició japonesa i avui dia encara
s'insisteix a dir que la bomba atòmica «va salvar vides». Mig milió de
nord-americans i com a mínim la mateixa quantitat de japonesos haurien
mort en una invasió, segons càlculs de Truman. La repetició de
l'argument va acabar transformant la més gran i més covarda massacre de
la humanitat en un acte misericordiós.
Però la realitat és que ni
tan sols va servir per liquidar la contesa. Els experts assenyalen que
el Japó ja preparava la rendició i sis dels set alts generals
nord-americans de llavors van desaconsellar l'ús de la bomba. L'almirall
William Leahey opinava que atemptava contra l'ètica cristiana i les
lleis de la guerra.
Els físics que l'havien creat defensaven que
fent-la explotar en un terreny deshabitat ja n'hi hauria prou perquè
l'enemic es fes a la idea del seu poder destructiu, i el físic Leo
Szilard va encapçalar una carta firmada per 69 científics en què
demanava que no fos utilitzada a l'haver-se comprovat que els nazis
havien quedat enrere en la carrera nuclear. Però Washington no pensava
en el Japó ni en Alemanya sinó en Stalin. La guerra llanguia, s'acostava
el repartiment del pastís i li calia Hiroshima com a argument
negociador.
L'APROVACIÓ CAU / Set dècades després, el debat als
Estats Units sobre aquella decisió continua viu però, amb el canvi
generacional, cada vegada és menor l'aprovació de l'atac i la seva
justificació. Segons una enquesta feta aquest any pel centre Pew, el 56%
de nord-americans continua creient que el primer atac nuclear va tenir
raó de ser. El percentatge és el menor fins avui en dia i confirma una
tendència, informa
Idoya Noain. El 1945, immediatament després
dels bombardejos, l'aprovació era del 85% segons un sondeig elaborat
llavors per Gallup, i el 1991, quan el Detroit Free Press va fer una
enquesta, ja havia caigut al 63% el percentatge dels que creien que va
ser un bombardeig justificat per posar fi a la guerra.
L'enquesta
aquest any del Pew confirma l'impacte en les opinions del relleu
generacional. Mentre que set de cada 10 nord-americans de més de 65 anys
continua justificant que es fessin servir bombes atòmiques, només pensa
així el 47% dels que tenen entre 18 i 29 anys. El sondeig confirma
també que el suport a la decisió de Washington fa 70 anys és més alt
entre republicans (74%) que entre demòcrates (52%).
APLAUDIMENT
DE BUSH / «Mai, mai dediquis ni un minut a penediments. És una pèrdua de
temps», va assenyalar Truman, que va morir aferrat als seus principis.
Dècades després, el president George Bush va aplaudir la seva «difícil i
calculada decisió» per haver salvat milions de vides nord-americanes.
Cap inquilí de la Casa Blanca s'ha disculpat encara.
Com a
contrapunt ètic serveixen els testimonis dels supervivents de les
bombes. Destrossades les seves vides i assassinades les seves famílies,
costa trobar una escletxa per al ressentiment o la venjança. Ni tan sols
és estrany que admetin les atrocitats que va cometre el militarisme
japonès al continent asiàtic durant la contesa.
Dilluns 24.08.2015 18:52
