24.01.2019 21:50
L’estudi és un crit d’alerta publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America (PNAS), que edita cada setmana l’Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA. La principal conclusió és que Grenlàndia es desfà més de pressa que no es pensaven els científics.
Dotze anys perquè no sigui irreversible
I què podem fer, amb aquesta situació? És impossible tornar al començament, com si l’acció de l’home no hagués tingut cap impacte –és a partir dels anys vuitanta que comença a disparar-se el creixement de l’escalfament global–, però sí que es pot actuar abans que la situació sigui irreversible i causi catàstrofes naturals. De fet, hi ha un termini que ha estat acceptat per la major part de la comunitat científica: dotze anys. ‘És el temps que tenim per a canviar el rumb i evitar l’augment d’1,5ºC o 2ºC, que són els llindars que no hem de traspassar’, diu Escrivà, que recorda que el planeta ja s’ha escalfat un grau per culpa de la contaminació generada per l’acció de l’home.
Hi ha estudis que indiquen que, amb un escalfament global de dos graus, s’activarien processos que serien irreversibles. ‘Ja podrem tenir molts cotxes elèctrics, que si s’activa un canvi d’estat a l’Amazones, un desgel massiu a Grenlàndia o un desgel del Permagel, això no es podrà aturar. Per molt que aleshores reduïm les emissions a zero, perquè si es desfà un pol, tu no pots revertir la situació i congelar-lo.’ Si el planeta supera aquesta temperatura de dos graus, s’entra en una fase desconeguda i no es pot saber quin seria exactament el ritme del desgel.
Fa deu anys, el desgel de Grenlàndia podia fer créixer el nivell del mar 0,3 mil·límetres anualments. Ara, més del doble, 0,7 mil·límetres. És a dir, que un grau d’escalfament en el futur tindrà molt més impacte que un grau d’escalfament en el passat. ‘L’escalfament no té una progressió lineal, sinó exponencial. Comencem a veure que els processos s’acceleren. Els dos graus poden ser tan perillosos perquè, si els traspassem, poden activar processos sobre els quals ja no tindrem cap control.’
Aquí dos imágenes que usé en un post hace ya muchos años.
Una, del primer informe del IPCC y otra sobre cómo ha evolucionado el aumento de nivel del mar frente a las previsiones (sí, es lo que va por arriba, superando a lo que se había previsto).
‘Aquesta notícia és un senyal molt fort que aviat podríem arribar a un punt de no retorn’, explica a VilaWeb l’ambientòleg Andreu Escrivà (València, 1983), qui ens ajuda a entendre la importància d’aquest estudi: ‘Cal entendre que són dades noves perquè es va arribant a una detecció molt més precisa que fa uns anys. Hi ha un balanç molt més clar sobre la massa total que es va perdent per totes les vies, i això ens diu que es va més de pressa que no ens pensàvem i hi ha zones que no s’estudiaven i que també s’han de tenir en compte.’
I per què aquestes dades tan alarmants no s’havien conegut fins ara? Els investigadors havien mostrat preocupació per la desaparició de gel al sud-est i al nord-est de Grenlàndia, on hi ha grans glacials dels quals es desprenen trossos de gel de la mida d’un iceberg i després es fonen a l’oceà Atlàntic. Ara, però, els científics han descobert que entre el 2003 i el 2013 la major part del gel de Grenlàndia no es va perdre pas al sud-est ni al nord-est de l’illa, sinó al sud-oest, on pràcticament no hi ha glaceres. Aquesta troballa demostra, segons l’estudi, que el gel de la superfície de Grenlàndia es va fonent a mesura que les temperatures globals augmenten, cosa que provoca que rius d’aigua fosa flueixin fins a l’oceà i, com a conseqüència, creixi el nivell del mar.
Les nostres glaceres i l’aeroport, el millor exemple
La gent necessita comparacions properes per a copsar la magnitud de la tragèdia. Per això Escrivà ens parla d’un lloc ben conegut: ‘Si s’activa el desgel de Grenlàndia, l’aeroport de Barcelona serà submarí. És molt bèstia, però és que és així. No vol dir que això passe d’ací a vint anys, ni trenta, ni cinquanta. Però a final de segle, la pujada del nivell del mar podria arribar a superar els dos metres.’
També ens són propers espectacles de la natura que tenim al costat de casa, com les glaceres del Pirineu. L’observador glaciòleg Jordi Camins és qui segurament ha estudiat més aquestes formacions de gel que el canvi climàtic va fent desaparèixer. I ho il·lustra amb fotografies comparatives en què es veu a la perfecció com aquestes glaceres es van consumint i van cedint terreny a la pedra. Les xifres parlen soles. Es calcula que el 1830 la superfície glacial dels dos vessants del Pirineu era d’unes 2.000 hectàrees (20 quilòmetres quadrats) i avui s’ha quedat reduïda a una quarta part.
