15.01.2019 07:00
El níxol perfecte per a la planta de posidó
Les illes Balears (Mallorca, Menorca i l’arxipèlag de
Cabrera) i les Pitiüses (Eivissa, Formentera i els illots de Tagomago,
Conillera, es Vedrà, s’Espardell i s’Espalmador) són l’arxipèlag que
emergeix de la continuació a la mar de les serralades Bètiques. Se
situen a 170 km de distància de la costa valenciana, separades d’aquesta
per un canal que supera els 1.000 metres de profunditat (Álvarez, Grau,
Marbà i Carreras, 2015). La seua climatologia mediterrània de caràcter
subhumit, la llunyania a les zones de refredament de masses d’aigua
(l’estret de Gibraltar i el golf de Lleó), així com l’escassa quantitat
de rius a causa de l’alta permeabilitat dels materials rocallosos que
les formen són les causants de l’excepcional transparència i oligotròfia
de les seues costes. Allà on coincideixen aigües transparents,
salinitat estable i fons poc profunds d’arena i roca trobarem
l’ecosistema estrella de la Mediterrània: les praderies de posidònia (Posidonia oceanica).
Aquesta fanerògama marina endèmica del Mare Nostrum és la
més extensa i estudiada de tota aquesta regió gràcies al seu gran valor
com a espècie estructural generadora d’hàbitat i el seu incalculable
valor ecosistèmic. Com a planta superior, té una estructura complexa
formada, d’una banda, per la mata, que és tota la part que queda
soterrada de la praderia, composta pels rizomes (ortòtrops i
plagiòtrops), les arrels i el sediment intersticial. En el seu màxim
desenvolupament, genera estructures escull-barrera que poden arribar als
100.000 anys d’antiguitat (Arnaud-Haond et al., 2012). D’altra banda,
hi ha l’estrat foliar, que és part de l’organisme que queda per sobre
del fons; el formen les fulles que creixen des dels àpexs dels rizomes,
agrupades en feixos d’entre quatre i vuit fulles. Aquestes fan al
voltant d’un centímetre d’amplària i poden arribar fins a un metre de
longitud en el millor dels casos.
«Allà on coincideixen aigües transparents, salinitat estable i fons poc profunds d’arena i roca trobem les praderies de Posidonia oceanica»
Posidonia oceanica es reprodueix principalment de
manera asexual mitjançant estolons, tot i que també és capaç de produir
inflorescències hermafrodites que desenvolupen unes llavors molt
característiques anomenades comunament «olives de mar». Els trets que la
fan tan important són molts i variats: oxigena les aigües, contribueix a
fer-les transparents, amorteix l’onatge i els corrents, reté el
sediment d’allà on s’estableix, i a més és generadora de multitud de
microhàbitats que són aprofitats per nombroses comunitats d’organismes
(invertebrats sèssils i epífits, nombroses espècies íctiques
–incloent-n’hi algunes d’interès pesquer–, aus marines, rèptils i
espècies amenaçades). Fins i tot quan és morta, la posidònia continua
proporcionant beneficis ecosistèmics, ja que proporciona carboni orgànic
a la cadena tròfica, i quan s’acumula a les platges genera
biodiversitat intersticial i contribueix al bon funcionament de les
dinàmiques sedimentàries litorals, el que ajuda a mantenir la
configuració del perfil costaner.
D’altra banda, l’ésser humà ha utilitzat la posidònia de
manera tradicional per femar els camps, per embolcallar objectes fràgils
que havien de ser transportats, i fins i tot com a planta medicinal,
macerada amb alcohol per tal de facilitar la cicatrització de les
ferides. Però, en l’actualitat s’utilitza com a sentinella de la
qualitat de les aigües així com per a monitorar els canvis que ocorren
en l’ecosistema en conjunt. A més, la biodiversitat que es genera al seu
voltant permet la proliferació i exportació d’estocs pesquers.
Balma Albalat Oliver. Graduada en Ciències del Mar a
la Universitat d’Alacant. Voluntària del GEN-GOB Eivissa i
col·laboradora de la Sociedad para el Desarrollo de las Comunidades
Costeras (SOLDECOCOS).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada