FEM VAGA GENERAL

         FEM VAGA GENERAL

Actualitat

Els boscos catalans es mantenen verds tot i la gran quantitat de processionària

Les erugues han sortit més tard i no han tingut temps de fer grans danys, tot i que se'n seguirà l'activitat ja que si l'allarguen més enllà del març, hi podria haver afectacions inesperades

per Redacció 12/02/2019 16:54 | Actualitzat a 12/02/2019 16:59 

 

elMón 

Bosc afectat per la processionària | CREAF

El centenar de fotos rebudes de moment pel projecte Alerta Forestal indiquen que aquest hivern hi ha moltíssima processionària als boscos de pins de Catalunya. La quantitat de bosses que s’observen arreu n’és la prova. Tot i això, la tardor freda i humida ha fet que el ritme del cicle de vida de les erugues, la seva fenologia, s’hagi endarrerit, i que per tant no hagin tingut gaire temps de menjar fulles. El resultat és que els boscos de moment es veuen verds i que no hi ha alerta de pèrdues de fulles greus o de grans extensions mortes com va passar al 2018. 

Ara bé, podem cantar victòria? Segons els experts d’Alerta Forestal cal ser prudents, els propers mesos seran claus i haurem de veure si la primavera arrenca calorosa i les erugues allarguen la seva activitat abans d’enterrar-se a terra. Si fos així, podríem tenir algun ensurt i veure que l’estat de salut dels boscos empitjora en una època en que l’eruga ja hauria d’estar enterrada. Aquest canvis en el ritme de la naturalesa comencen a ser molt freqüents per culpa del canvi climàtic i els programes de seguiment s’han d’adaptar a aquestes situacions. De det, els Agents Rurals començaran d'aquí poc la seva campanya de seguiment. La seva informació i la que recull la ciutadania a través del projecte Alerta Forestal haurien de servir per tenir una fotografia fidel de l’estat de salut dels boscos de Catalunya i poder estudiar la seva evolució o la seva resposta als atacs anteriors de la plaga.

#boscos #processionària

Actualitat

La caiguda de les poblacions d'insectes arreu del món pot fer augmentar les plagues

Les abelles, les formigues i els escarabats desapareixen vuit cops més ràpid que els mamífers, els ocells i els rèptils, mentre, alhora, les mosques i les paneroles es multipliquen

per Redacció 12/02/2019 13:41 | Actualitzat a 12/02/2019 16:59 

elMón 

 

Larves de mosca negra | Toby Hudson (CC)

Un estudi sobre les poblacions d'insectes arreu del món, publicat a la revista 'Biological Conservation' i elaborat per científics de dues universitats australianes i una de xineses, conclou que el 40% de les espècies estan patint un declivi "dramàtic". En concret, afirma, les xifres d'abelles, formigues, escarabats i libèl·lules estan desapareixent vuit vegades més ràpid que les de mamífers, ocells i rèptils, que també reculen però a una velocitat molt més lenta. En canvi, però, el treball també indica que algunes espècies que els humans considerem plagues, com les mosques i les paneroles, s'estan adaptant millor a la nova situació i acabaran multiplicant-se a una velocitat sense precedents.

Formigues empenyent una larva | Carlos Pradera

Els insectes suposen la majoria dels animals que viuen a les superfícies emergides del nostre planeta i, amb la seva activitat, proveeixen serveis ecològics que són claus per a moltes altres espècies, entre les quals la nostra. Serveixen d'aliment a ocells i petits mamífers, pol·linitzen el 75% de les plantes, tornen nutrients al sòl i mantenen a ratlla les poblacions d'altres organismes que són plagues per als humans. L'agricultura intensiva, l'ús de pesticides i el canvi climàtic, però, estan fent que les seves poblacions estiguin caient en picat arreu del món, amb casos especialment dramàtics com el de les abelles, especialment als països desenvolupats.

Activistes de Greenpeace amb les abelles mortes llençades davant del Ministeri d'Agricultura espanyol | Greenpeace

Aquest darrer estudi, però, que ha revisat més d'una setantena de treballs elaborats a tot el món durant els darrers 13 anys, ha mirat quina és la situació en perspectiva i ha arribat a la conclusió que, durant les properes dècades, la reducció de les poblacions pot arribar a fer desaparèixer el 40% de les espècies d'insectes del món, principalment a causa de la pèrdua dels seus hàbitats per l'activitat humana, sigui per l'extensió de l'agricultura, l'urbanització i la desforestació. A més, l'ús de fertilitzants i pesticides i la contaminació també estan contribuint a aquesta crisi ecosistèmica, una situació dramàtica que, a més, també té el canvi climàtic i les espècies invasores com a elements que posen en risc una gran part dels insectes del món.

Panerola | Diba.cat

Que els ecosistemes del nostre planeta s'estan desintegrant és cada vegada més evident, convertint la reacció de la Humanitat en una necessitat imperiosa. Si desapareixen tantes espècies d'insectes, també ho acabaran fent els animals que se n'alimenten i la crisi pujarà per la cadena alimentària fins que, d'una manera o d'una altra, impactarà en els humans. Tot i això, algunes espècies s'estan adaptant a tots aquests canvis i estan en posició de fer créixer molt ràpidament les seves poblacions, la majoria dels quals són considerades plagues pels humans. Un món més càlid i la desaparició dels seus competidors i depredadors pot ser el caldo de cultiu perfecte per un nou món on no hi hagi abelles ni papallones però, en canvi, hi hagi munts de mosques i paneroles. La natura, durant la seva història, ha anat trobant la manera de sobreviure a través d'uns organismes o d'uns altres, però els humans podrien no ser un d'ells o acabar vivint en unes condicions molt pitjors que les actuals.

# extinció #insectes #plagues

Actualitat

Estem subestimant la gravetat de la crisi a què s'enfronta la Terra?

Un 'think-tank' progressista britànic afirma que l'impacte humà ha arribat a nivells crítics i que una combinació de factors amenaça de desestabilitzar les societats i economies del planeta

 

ElMón

per Redacció 12/02/2019 13:30

Càlcul de l'escalfament global a nivell planetari | NASA

Un informe del 'think-tank' progressista IPPR, del Regne Unit, afirma que els polítics i els legisladors no han sabut adonar-se de la gravetat de la crisi mediambiental que pateix la Terra i que, actualment, l'impacte de l'activitat humana ha arribat a un nivell crític que amenaça l'estabilitat de les societats i de l'economia global. En concret, els científics responsables de l'estudi apunten a una combinació de factors: el canvi climàtic, l'extinció massiva d'espècies, l'erosió del sòl, la desforestació i l'acidificació dels oceans. L'informe explica que aquests factors estan contribuint decisivament a un "procés complex i dinàmic de desestabilització mediambiental" que ha arribat a nivells alarmants, avançant a un ritme "sense precedents a la història humana i, en alguns casos, en milers de milions d'anys".

Bosc de pins i avets morts per sequera al Parc Nacional Sequoia, a Califòrnia | Jordi Martínez Vilalta

L'IPPR, a més, adverteix que la finestra d'oportunitat per impedir les conseqüències més catastròfiques d'aquest procés de degradació del planeta s'està "tancant ràpidament". Com a resposta això, recomanen que es produeixin de manera urgent tres canvis en la manera com els polítics entenen què està passant: en l'escala i la velocitat de la crisi mediambiental, en les implicacions que pot tenir per a les societats i en la necessitat de canvis profunds i ràpids. Des de 2005, afirmen basant-se en dades recollides arreu del món, el número d'episodis d'inundacions s'ha multiplicat per 15; el de temperatures extremes, per 20; i els incendis forestals, per 6. Tot i que el canvi climàtic sí que és molt present a les grans cimeres polítiques, afirma l'intorme, altres elements que també són molt importants estan sent pràcticament ignorats.

La cimera climàtica COP24 a Katowice (Polònia) | Greenpeace

D'una banda, la capa superficial del sòl està erosionant-se a una velocitat entre 10 i 40 vegades superior a la capacitat de la Terra per regenerar-la. Des de mitjans del segle XX, de fet, el 30% de les terres cultivables del món han esdevingut ermes a causa de l'erosió i, l'any 2050, el 90% del sòl de la Terra es podria haver degradat. L'informe, elaborat per una organització britànica, afirma que el país és un dels més degradats del món: les poblacions d'espècies amenaçades s'han reduit en dos terços des de 1970, un problema força comú a tot el continent europeu; i el 17% dels terrenys de cultiu mostren signes d'erosió, amb 2,2 milions de tones perdudes cada any... L'IPPR afirma que la comunitat científica està arribant a la conclusió que hem entrat en una nova era de canvis mediambientals molt ràpids, una "era de destrucció mediambiental".

Foca trobada morta a Skye (Escòcia) després d'ingerir un tros de plàstic | SMASS

Els problemes que tot això pot comportar per a les societats humanes són més que evidents, amb una escassedat d'aliments que pot provocar grans moviments migratoris i malestar social, i és per això que l'informe alerta que cal prendre mesures de manera immediata per impedir una crisi global que posi en perill la Humanitat.

#crisi humanitària #canvi climàtic # extinció #escalfament global #fam

Actualitat

La colonització europea d'Amèrica va causar tantes morts que va refredar la Terra

Milions d'hectàrees de camps de conreu abandonats van ser ocupats per nous boscos, augmentant la capacitat de captura de diòxid de carboni i contribuint a la Petita Edat de Gel

 

per Aleix Salvans 31/01/2019 08:51 | Actualitzat a 31/01/2019 12:21 

elMón 

La fundació de Santiago (1888), obra de Pedro Francisco Lira Rencoret | D.P.

"La Gran Mortaldat dels Pobles Indígenes de les Amèriques va conduir a l'abandonament de prou terra deforestada com perquè l'absorció de carboni resultant tingués un impacte detectable tant en el CO2 atmosfèric com en les temperatures de l'aire en superfície a escala global". Dit d'una altra manera: la colonització d'Amèrica per part dels europeus va provocar tantes morts que va canviar el clima de la Terra, refredant el planeta. Aquesta és la conclusió a què han arribat un grup de científics de l'University College de Londres (Anglaterra) i que expliquen en un article publicat a la revista 'Quaternary Science Reviews'.

Segons afirmen, la destrucció de les civilitzacions natives del continent americà va fer que s'abandonessin tants camps de conreu que, en ser ocupats una altra vegada per arbres i altres tipus de vegetació, van començar a absorbir prou diòxid de carboni de l'atmosfera com perquè s'acabés notant a tot el planeta. De fet, malgrat que el període conegut com la Petita Edat de Gel va començar al segle XIV, els efectes de la colonització d'Amèrica hi podrien haver contribuït decisivament a partir del segle XVI. Això explicaria parcialment perquè, dels sis segles de durada d'aquesta època, els mínims es van registrar la dècada de 1650, la de 1770 i la de 1850.

La matança de Tóxcatl, a Mèxic, perpetrada per Pedro de Alvarado | Códex Duran

Els investigadors van revisar totes les dades disponibles sobre la població humana d'Amèrica a finals del segle XV, just abans de l'arribada de Cristòfor Colom, i sobre com, durant les dècades i segles següents, va caure en picat a causa de la conquesta per part de les potències europees i, també i especialment, de les malalties que els nouvinguts van introduir al continent. Així, segons afirmen, si el 1492 a Amèrica hi vivien uns 60 milions de persones -un 10% de la població mundial-, al cap d'un segle només hi quedaven 5 milions.

Aquesta caiguda brutal de la població va tenir, forçosament, un impacte en les extensions de terra cultivada, que previsiblement va ser reocupada pels boscos. Segons els científics de l'UCL, la superfície reforestada va ser d'uns 56 milions d'hectàrees. En comparació, la superfície actual de l'estat espanyol és de 50,5 milions. Aquesta nova superfície forestal, afirmen, podria absorbir prou CO2 atmosfèric com per fer que la seva concentració caigués entre 7 i 10 parts per milió. Per veure l'abast d'aquest canvi en el volum de diòxid de carboni només cal recordar que actualment la concentració és d'unes 405ppm i que, per tornar a una situació estable i segura, hauria de baixar fins a 350ppm. Així doncs, l'absorció de CO2 d'aquestes noves masses forestals van tenir, sens dubte, un impacte en les temperatures globals, coincidint amb el primer mínim de la Petita Edat de Gel, que es va produir el 1650. Tot i que el procés natural de refredament de la Terra havia començat abans, la influència humana va acusar-lo molt més, cosa que els científics han pogut comprovat gràcies a les anàlisis del gel de l'Antàrtida, un registre històric acuradíssim dels canvis en el clima.

Selva nebulosa (o bosc de boira) | Pixabay

Si fins ara havíem considerat que els humans no havíem estat capaços d'afectar a gran escala els cicles naturals del nostre planeta fins l'inici de la Revolució Industrial, aquest estudi sembla que demostra que ens equivocàvem. Tot i això, i mirant-ho des del punt de vista actual, també ens mostra com, si la reforestació de 56 milions d'hectàrees -i les terribles causes que la van provocar- "només" van fer baixar el diòxid de carboni un màxim de 10ppm, és força clar que caldrà fer moltíssim més per aturar el canvi climàtic que s'està produint.

#Europa #mort #Amèrica #canvi climàtic #colònies #petita edat de gel

El final (de la societat de l’automòbil) s’apropa, per Adam Majó

Adam Majó

Xuts a pals

 

24 de gener de 2019   

Vilaweb

El final (de la societat de l’automòbil) s’apropa

“La indústria automobilística ja fa temps que ha inventat un cotxe elèctric  eficient, però no el treuen perquè encara no els interessa, esperen a què s’acabi la benzina”. Segur que alguna vegada heu sentit (o dit) una cosa semblant a aquesta.  I segur que l’argument us ha semblat convincent (les teories conspiratives ja ho tenen això). Doncs bé, ara ja sabem que no, que tal confabulació no ha existit mai, que si s’hagués trobat una alternativa viable al cotxe convencional ja s’hauria comercialitzat de la mateixa manera que els interessos de Kodak, Agfa i tota la indústria fotogràfica convencional no van poder aturar el desenvolupament de l’alternativa digital. Le grans corporacions poden pactar -i pacten- secretament mantenir determinades avantatges conjunturals, però no poden –i menys ara amb la incorporació de la Xina en la guerra pel mercat global- evitar durant dècades que un determinat avenç tecnològic vegi la llum.
La veritat veritable és que, des que el Club de Roma va sentenciar la fi propera del petroli barat, s’han invertit quantitats ingents de dòlars, euros, yens i yuans en el desenvolupament dels vehicles elèctrics i el resultat no acaba de ser l’esperat. El cotxe elèctric està preparat per substituir una part petita dels 1400 milions d’automòbils que actualment hi ha al món (el doble que a l’any 1996…) i podria substituir els vehicles de gama mitja/alta, que fan relativament pocs quilometres, dormen cada dia en un garatge i tenen accés a una presa de corrent amb potència superior a la domèstica habitual. Pels cotxes barats, els que dormen al carrer, els que fan molts quilometres o els que porten molt pes  no s’ha trobat cap solució viable perquè es bateries no són prou eficients, tenen i tindran una autonomia molt més limitada que la dels motors convencionals i estan fetes amb minerals massa escassos com per proveir el mercat mundial. A més, com que la recàrrega no serà mai tant ràpida com omplir un dipòsit de carburant, la logística de realimentació esdevé extraordinàriament feixuga i complicada.  I tot això sense parlar del transport de mercaderies per carretera, del tot inviable sense el consum intensiu d’hidrocarburs.
En definitiva, si a la impossibilitat de substituir la flota actual per una d’elèctrica hi sumem la necessitat imperativa de disminuir l’emissió de CO2 per suavitzar el canvi climàtic i el segur augment del preu dels derivats del petroli, la conclusió és evident: anem cap a un futur amb molts menys cotxes i amb l’ascens controlat del vehicle elèctric sobretot  en la seva versió col·lectiva: busos, tramvies i trens, molts trens. Pot ser que aquesta transformació sigui lenta i progressiva o pot ser –no ho descarteu- que sigui sobtada i dramàtica. Ningú ens garanteix que per efecte de l’inestabilitat geopolítica, el preu dels derivats del petroli sigui el doble que l’actual d’aquí, per exemple, tres anys. Le grans metròpolis han fet de necessitat virtut i ja fa temps que es preparen per un món amb molts menys cotxes i amb més mobilitat col·lectiva i alternativa. Els pobles i ciutats petites de l’interior, en canvi, no tan sols no hem fet els deures sinó que seguim presoners del marc mental esgotat i continuem demanant desdoblaments i aparcaments en lloc d’exigir de veritat menys desplaçaments obligats i més espai per al transport públic . Si no ens espavilem aviat, el tren (mai millor dit) de la història ens passarà per sobre.

OPINIÓ > MAIL OBERT

La secta militar iraniana i l’extrema extrema dreta espanyola: tres preguntes

«No em negareu que fa pujar la mosca al nas, tot plegat. I que, després del de què viu i del això qui ho paga, sorgeix la tercera pregunta: per quins set sous?»

Per: Núria Cadenes

23.01.2019  21:50

Vilaweb

No recordo qui m’ho va fer notar per primera vegada. I, com que no ho recordo, potser per aquell efecte que també ens converteix tota dita universal en ‘proverbi xinès’ i tota frase ocurrent en ‘aforisme fusterià’, jo ho atribueixo a la saviesa (solvent, contrastada) de la meva àvia Maria. Així doncs, tal com deia la meva àvia, per avaluar d’entrada les prèdiques d’algú, per saber de quin peu calça i si té el cul llogat o etcètera, fes-te una pregunta senzilla: de què viu?
És pràctic. No ho resol tot, és clar, però aclareix el panorama. O dóna pistes clau per a aclarir-lo.
Lligada amb aquesta pregunta, n’hi ha una altra que en realitat és la mateixa i que serveix directament per a col·lectius humans: això qui ho paga?
Quan va començar el desplegament material i mediàtic de la nova marca electoral de l’extrema extrema dreta espanyola, l’interrogant de la meva àvia va prendre especial consistència. I insistència. Els actes, la parafernàlia, les seus, els sous, tot fet a la manera de qui vol demostrar que no es moca amb mitja màniga, de què viuen? És a dir, això qui ho paga?
La resposta, més enllà de les coses que solen succeir en aquests casos (ara, i sobretot arran de l’èxit electoral a Andalusia, sembla que van passant el plateret entre el ram de la tauromàquia i de la caspa empresarial espanyola), ha estat d’allò més sorprenent: ho paga una organització d’origen i pràctiques fosques, una espècie de secta nascuda a l’Iran i amb seu a Albània.
Quines coses.
S’autoanomenen Consell Nacional de la Resistència Iraniana, que és la reconversió dels Combatents del Poble, Mujahidín Jalq (MKO, en les sigles en anglès): van començar com a guerrilla amb consignes d’aire marxista i enfrontant-se al Xa, van xocar amb el règim de Khomeini, es van anar, diguem-ne, dretanitzant, van pactar amb Saddam Hussein i van combatre al costat de l’Irac en la guerra contra l’Iran (raó per la qual, amb els milers de morts que acumulen, al seu país ja no els poden ni veure, encara que s’autoproclamin representants de l’oposició), quan els EUA van envair l’Irac, van pactar-hi de romandre-hi, en una caserna-castell. Després, i amb els mateixos EUA de mitjancers, van trobar acollida a Albània, on des d’aleshores tenen el campament, que és, de fet, una veritable base militar. Més coses que en sabem? Que Human Rights Watch ja en va denunciar, l’any 2005, les pràctiques sectàries, amb tortures i empresonaments i maltractaments de tota mena contra els qui critiquen l’organització o en volen sortir; que ja fa molts anys que ningú no n’ha vist el líder, Massud Rajaví, que tampoc no s’ha confirmat que sigui mort i que el relleu l’ha pres la tercera muller, Maryam Rajaví; que els atribueixen els assassinats de científics iranians del programa nuclear; o que exerceixen de poderós lobby amb polítics de tot arreu del món. Per rentar-se la imatge i perquè els traguessin de les llistes d’organitzacions terroristes (tal com van aconseguir). Per obtenir reconeixement. Per ser ells, encara que en realitat no tinguin cap representativitat, l’oposició oficial de l’Iran.
Això de ‘poderós lobby’ pot sonar a cosa complicada però, en realitat, s’acaba reduint a la famosa dita: pagant sant Pere canta. Perquè aquesta gent paga, i paga molt bé. Per assistir als seus mítings, per pronunciar conferències, per fer les coses que cal fer. Rudy Giuliani, per exemple, ex-batlle de Nova York, o John Bolton, conseller de Trump en seguretat nacional, que van pressionar perquè els EUA els traguessin de la llista de grups terroristes, han cobrat de l’MKO. Giuliani ho ha reconegut. Bolton calla. Mentrestant, se sumen centenars de milers de dòlars. Posem-hi vint mil d’avançada per un parlament de vint minuts. Vint-i-cinc mil en acabar. Amb viatge en avió privat. Coses per l’estil. A París, hi fan una trobada anual. Els ex-presidents espanyols Aznar i Zapatero hi han estat. María Teresa Fernández de la Vega. Alejo Vidal-Quadras, no cal dir-ho. No se’n perdia ni una. Ni quan era vice-president del Parlament Europeu ni després, en la seva fugaç aventura amb la nova marca de l’extrema extrema dreta espanyola.
Les darreres xifres ja situen en més d’un milió d’euros els diners que altruistes islamistes van anar donant a la marca verda, amb el conegut sistema de les petites i diversificades quantitats, ara mil cent cinquanta-sis amb vint-i-dos (que sembla que és el primer ingrés que els va arribar el mateix dia que van inscriure el partit), ara trenta-cinc mil no sé quants, ara seixanta, ara cent trenta i anar-hi anant.
És possible que un milió d’euros sigui la xocolata del lloro, per a aquesta gent. Perquè tenen diners a manta. A manta. Però no em negareu que fa pujar la mosca al nas, tot plegat. I que, després del de què viu i de l’això qui ho paga, sorgeix la tercera pregunta: per quins set sous?
Vull dir que quin interès té un grup sectari iranià a crear un partit d’extrema extrema dreta espanyola? Què pretén aconseguir a canvi?
No hi tinc resposta (la de l’inefable Vidal-Quadras, que tot és perquè li tenien ‘afecte i estima’, es comenta tota sola).
De fet, en comptes de respostes, se m’acudeixen més preguntes encara: qui el paga, el muntatge de l’MKO? Això se sap, si fa o no fa: en el seu moment van rebre finançament de Saddam Hussein; ara tenen pluja de milions de l’Aràbia Saudita.
Vet aquí l’Aràbia Saudita que, no és cap secret geoestratègic, es dedica a finançar tot allò que vagi en contra de l’Iran. I que, tampoc no és cap secret, té una llarga història d’amistat (desinteressadíssima, també) amb el règim monàrquic espanyol.
Tan necessitat de pedaços i de crosses, el règim monàrquic espanyol, en aquests temps de tribulacions i de crisis constitucionals que li ha tocat de viure.