Actualitat

La colonització europea d'Amèrica va causar tantes morts que va refredar la Terra

Milions d'hectàrees de camps de conreu abandonats van ser ocupats per nous boscos, augmentant la capacitat de captura de diòxid de carboni i contribuint a la Petita Edat de Gel

 

per Aleix Salvans 31/01/2019 08:51 | Actualitzat a 31/01/2019 12:21 

elMón 

La fundació de Santiago (1888), obra de Pedro Francisco Lira Rencoret | D.P.

"La Gran Mortaldat dels Pobles Indígenes de les Amèriques va conduir a l'abandonament de prou terra deforestada com perquè l'absorció de carboni resultant tingués un impacte detectable tant en el CO2 atmosfèric com en les temperatures de l'aire en superfície a escala global". Dit d'una altra manera: la colonització d'Amèrica per part dels europeus va provocar tantes morts que va canviar el clima de la Terra, refredant el planeta. Aquesta és la conclusió a què han arribat un grup de científics de l'University College de Londres (Anglaterra) i que expliquen en un article publicat a la revista 'Quaternary Science Reviews'.

Segons afirmen, la destrucció de les civilitzacions natives del continent americà va fer que s'abandonessin tants camps de conreu que, en ser ocupats una altra vegada per arbres i altres tipus de vegetació, van començar a absorbir prou diòxid de carboni de l'atmosfera com perquè s'acabés notant a tot el planeta. De fet, malgrat que el període conegut com la Petita Edat de Gel va començar al segle XIV, els efectes de la colonització d'Amèrica hi podrien haver contribuït decisivament a partir del segle XVI. Això explicaria parcialment perquè, dels sis segles de durada d'aquesta època, els mínims es van registrar la dècada de 1650, la de 1770 i la de 1850.

La matança de Tóxcatl, a Mèxic, perpetrada per Pedro de Alvarado | Códex Duran

Els investigadors van revisar totes les dades disponibles sobre la població humana d'Amèrica a finals del segle XV, just abans de l'arribada de Cristòfor Colom, i sobre com, durant les dècades i segles següents, va caure en picat a causa de la conquesta per part de les potències europees i, també i especialment, de les malalties que els nouvinguts van introduir al continent. Així, segons afirmen, si el 1492 a Amèrica hi vivien uns 60 milions de persones -un 10% de la població mundial-, al cap d'un segle només hi quedaven 5 milions.

Aquesta caiguda brutal de la població va tenir, forçosament, un impacte en les extensions de terra cultivada, que previsiblement va ser reocupada pels boscos. Segons els científics de l'UCL, la superfície reforestada va ser d'uns 56 milions d'hectàrees. En comparació, la superfície actual de l'estat espanyol és de 50,5 milions. Aquesta nova superfície forestal, afirmen, podria absorbir prou CO2 atmosfèric com per fer que la seva concentració caigués entre 7 i 10 parts per milió. Per veure l'abast d'aquest canvi en el volum de diòxid de carboni només cal recordar que actualment la concentració és d'unes 405ppm i que, per tornar a una situació estable i segura, hauria de baixar fins a 350ppm. Així doncs, l'absorció de CO2 d'aquestes noves masses forestals van tenir, sens dubte, un impacte en les temperatures globals, coincidint amb el primer mínim de la Petita Edat de Gel, que es va produir el 1650. Tot i que el procés natural de refredament de la Terra havia començat abans, la influència humana va acusar-lo molt més, cosa que els científics han pogut comprovat gràcies a les anàlisis del gel de l'Antàrtida, un registre històric acuradíssim dels canvis en el clima.

Selva nebulosa (o bosc de boira) | Pixabay

Si fins ara havíem considerat que els humans no havíem estat capaços d'afectar a gran escala els cicles naturals del nostre planeta fins l'inici de la Revolució Industrial, aquest estudi sembla que demostra que ens equivocàvem. Tot i això, i mirant-ho des del punt de vista actual, també ens mostra com, si la reforestació de 56 milions d'hectàrees -i les terribles causes que la van provocar- "només" van fer baixar el diòxid de carboni un màxim de 10ppm, és força clar que caldrà fer moltíssim més per aturar el canvi climàtic que s'està produint.

#Europa #mort #Amèrica #canvi climàtic #colònies #petita edat de gel

El final (de la societat de l’automòbil) s’apropa, per Adam Majó

Adam Majó

Xuts a pals

 

24 de gener de 2019   

Vilaweb

El final (de la societat de l’automòbil) s’apropa

“La indústria automobilística ja fa temps que ha inventat un cotxe elèctric  eficient, però no el treuen perquè encara no els interessa, esperen a què s’acabi la benzina”. Segur que alguna vegada heu sentit (o dit) una cosa semblant a aquesta.  I segur que l’argument us ha semblat convincent (les teories conspiratives ja ho tenen això). Doncs bé, ara ja sabem que no, que tal confabulació no ha existit mai, que si s’hagués trobat una alternativa viable al cotxe convencional ja s’hauria comercialitzat de la mateixa manera que els interessos de Kodak, Agfa i tota la indústria fotogràfica convencional no van poder aturar el desenvolupament de l’alternativa digital. Le grans corporacions poden pactar -i pacten- secretament mantenir determinades avantatges conjunturals, però no poden –i menys ara amb la incorporació de la Xina en la guerra pel mercat global- evitar durant dècades que un determinat avenç tecnològic vegi la llum.
La veritat veritable és que, des que el Club de Roma va sentenciar la fi propera del petroli barat, s’han invertit quantitats ingents de dòlars, euros, yens i yuans en el desenvolupament dels vehicles elèctrics i el resultat no acaba de ser l’esperat. El cotxe elèctric està preparat per substituir una part petita dels 1400 milions d’automòbils que actualment hi ha al món (el doble que a l’any 1996…) i podria substituir els vehicles de gama mitja/alta, que fan relativament pocs quilometres, dormen cada dia en un garatge i tenen accés a una presa de corrent amb potència superior a la domèstica habitual. Pels cotxes barats, els que dormen al carrer, els que fan molts quilometres o els que porten molt pes  no s’ha trobat cap solució viable perquè es bateries no són prou eficients, tenen i tindran una autonomia molt més limitada que la dels motors convencionals i estan fetes amb minerals massa escassos com per proveir el mercat mundial. A més, com que la recàrrega no serà mai tant ràpida com omplir un dipòsit de carburant, la logística de realimentació esdevé extraordinàriament feixuga i complicada.  I tot això sense parlar del transport de mercaderies per carretera, del tot inviable sense el consum intensiu d’hidrocarburs.
En definitiva, si a la impossibilitat de substituir la flota actual per una d’elèctrica hi sumem la necessitat imperativa de disminuir l’emissió de CO2 per suavitzar el canvi climàtic i el segur augment del preu dels derivats del petroli, la conclusió és evident: anem cap a un futur amb molts menys cotxes i amb l’ascens controlat del vehicle elèctric sobretot  en la seva versió col·lectiva: busos, tramvies i trens, molts trens. Pot ser que aquesta transformació sigui lenta i progressiva o pot ser –no ho descarteu- que sigui sobtada i dramàtica. Ningú ens garanteix que per efecte de l’inestabilitat geopolítica, el preu dels derivats del petroli sigui el doble que l’actual d’aquí, per exemple, tres anys. Le grans metròpolis han fet de necessitat virtut i ja fa temps que es preparen per un món amb molts menys cotxes i amb més mobilitat col·lectiva i alternativa. Els pobles i ciutats petites de l’interior, en canvi, no tan sols no hem fet els deures sinó que seguim presoners del marc mental esgotat i continuem demanant desdoblaments i aparcaments en lloc d’exigir de veritat menys desplaçaments obligats i més espai per al transport públic . Si no ens espavilem aviat, el tren (mai millor dit) de la història ens passarà per sobre.

OPINIÓ > MAIL OBERT

La secta militar iraniana i l’extrema extrema dreta espanyola: tres preguntes

«No em negareu que fa pujar la mosca al nas, tot plegat. I que, després del de què viu i del això qui ho paga, sorgeix la tercera pregunta: per quins set sous?»

Per: Núria Cadenes

23.01.2019  21:50

Vilaweb

No recordo qui m’ho va fer notar per primera vegada. I, com que no ho recordo, potser per aquell efecte que també ens converteix tota dita universal en ‘proverbi xinès’ i tota frase ocurrent en ‘aforisme fusterià’, jo ho atribueixo a la saviesa (solvent, contrastada) de la meva àvia Maria. Així doncs, tal com deia la meva àvia, per avaluar d’entrada les prèdiques d’algú, per saber de quin peu calça i si té el cul llogat o etcètera, fes-te una pregunta senzilla: de què viu?
És pràctic. No ho resol tot, és clar, però aclareix el panorama. O dóna pistes clau per a aclarir-lo.
Lligada amb aquesta pregunta, n’hi ha una altra que en realitat és la mateixa i que serveix directament per a col·lectius humans: això qui ho paga?
Quan va començar el desplegament material i mediàtic de la nova marca electoral de l’extrema extrema dreta espanyola, l’interrogant de la meva àvia va prendre especial consistència. I insistència. Els actes, la parafernàlia, les seus, els sous, tot fet a la manera de qui vol demostrar que no es moca amb mitja màniga, de què viuen? És a dir, això qui ho paga?
La resposta, més enllà de les coses que solen succeir en aquests casos (ara, i sobretot arran de l’èxit electoral a Andalusia, sembla que van passant el plateret entre el ram de la tauromàquia i de la caspa empresarial espanyola), ha estat d’allò més sorprenent: ho paga una organització d’origen i pràctiques fosques, una espècie de secta nascuda a l’Iran i amb seu a Albània.
Quines coses.
S’autoanomenen Consell Nacional de la Resistència Iraniana, que és la reconversió dels Combatents del Poble, Mujahidín Jalq (MKO, en les sigles en anglès): van començar com a guerrilla amb consignes d’aire marxista i enfrontant-se al Xa, van xocar amb el règim de Khomeini, es van anar, diguem-ne, dretanitzant, van pactar amb Saddam Hussein i van combatre al costat de l’Irac en la guerra contra l’Iran (raó per la qual, amb els milers de morts que acumulen, al seu país ja no els poden ni veure, encara que s’autoproclamin representants de l’oposició), quan els EUA van envair l’Irac, van pactar-hi de romandre-hi, en una caserna-castell. Després, i amb els mateixos EUA de mitjancers, van trobar acollida a Albània, on des d’aleshores tenen el campament, que és, de fet, una veritable base militar. Més coses que en sabem? Que Human Rights Watch ja en va denunciar, l’any 2005, les pràctiques sectàries, amb tortures i empresonaments i maltractaments de tota mena contra els qui critiquen l’organització o en volen sortir; que ja fa molts anys que ningú no n’ha vist el líder, Massud Rajaví, que tampoc no s’ha confirmat que sigui mort i que el relleu l’ha pres la tercera muller, Maryam Rajaví; que els atribueixen els assassinats de científics iranians del programa nuclear; o que exerceixen de poderós lobby amb polítics de tot arreu del món. Per rentar-se la imatge i perquè els traguessin de les llistes d’organitzacions terroristes (tal com van aconseguir). Per obtenir reconeixement. Per ser ells, encara que en realitat no tinguin cap representativitat, l’oposició oficial de l’Iran.
Això de ‘poderós lobby’ pot sonar a cosa complicada però, en realitat, s’acaba reduint a la famosa dita: pagant sant Pere canta. Perquè aquesta gent paga, i paga molt bé. Per assistir als seus mítings, per pronunciar conferències, per fer les coses que cal fer. Rudy Giuliani, per exemple, ex-batlle de Nova York, o John Bolton, conseller de Trump en seguretat nacional, que van pressionar perquè els EUA els traguessin de la llista de grups terroristes, han cobrat de l’MKO. Giuliani ho ha reconegut. Bolton calla. Mentrestant, se sumen centenars de milers de dòlars. Posem-hi vint mil d’avançada per un parlament de vint minuts. Vint-i-cinc mil en acabar. Amb viatge en avió privat. Coses per l’estil. A París, hi fan una trobada anual. Els ex-presidents espanyols Aznar i Zapatero hi han estat. María Teresa Fernández de la Vega. Alejo Vidal-Quadras, no cal dir-ho. No se’n perdia ni una. Ni quan era vice-president del Parlament Europeu ni després, en la seva fugaç aventura amb la nova marca de l’extrema extrema dreta espanyola.
Les darreres xifres ja situen en més d’un milió d’euros els diners que altruistes islamistes van anar donant a la marca verda, amb el conegut sistema de les petites i diversificades quantitats, ara mil cent cinquanta-sis amb vint-i-dos (que sembla que és el primer ingrés que els va arribar el mateix dia que van inscriure el partit), ara trenta-cinc mil no sé quants, ara seixanta, ara cent trenta i anar-hi anant.
És possible que un milió d’euros sigui la xocolata del lloro, per a aquesta gent. Perquè tenen diners a manta. A manta. Però no em negareu que fa pujar la mosca al nas, tot plegat. I que, després del de què viu i de l’això qui ho paga, sorgeix la tercera pregunta: per quins set sous?
Vull dir que quin interès té un grup sectari iranià a crear un partit d’extrema extrema dreta espanyola? Què pretén aconseguir a canvi?
No hi tinc resposta (la de l’inefable Vidal-Quadras, que tot és perquè li tenien ‘afecte i estima’, es comenta tota sola).
De fet, en comptes de respostes, se m’acudeixen més preguntes encara: qui el paga, el muntatge de l’MKO? Això se sap, si fa o no fa: en el seu moment van rebre finançament de Saddam Hussein; ara tenen pluja de milions de l’Aràbia Saudita.
Vet aquí l’Aràbia Saudita que, no és cap secret geoestratègic, es dedica a finançar tot allò que vagi en contra de l’Iran. I que, tampoc no és cap secret, té una llarga història d’amistat (desinteressadíssima, també) amb el règim monàrquic espanyol.
Tan necessitat de pedaços i de crosses, el règim monàrquic espanyol, en aquests temps de tribulacions i de crisis constitucionals que li ha tocat de viure.

NASA's Earth Minute: Sea Level Rise

SOCIETAT > ECOLOGIA

L’alarmant desglaç de Grenlàndia: dotze anys per a evitar un desastre irreversible

Un estudi de ressò mundial alerta que el planeta es dirigeix cap a un punt de no retorn si els pròxims anys no es redueixen les emissions

Una imatge del sud-est de Grenlàndia Autor: Greenland Travel

Per: Josep Rexach Fumanya

24.01.2019  21:50

Vilaweb

En una escena del film Vice, que retrata l’ascens de Dick Cheney a la Casa Blanca fins a convertir-se en vice-president de George Bush, explica a tall d’anècdota com es va impulsar el negacionisme de l’escalfament global per mitjà del llenguatge. L’administració nord-americana va eliminar el concepte dels discursos de Bush i el va substituir per ‘canvi climàtic’, menys agressiu i que pretenia desmarcar l’acció de l’home com a causa de les alteracions climatològiques. Sigui quin sigui el terme utilitzat, el negacionisme és com més va més desacreditat. El darrer estudi, del qual s’han fet ressò els principals mitjans mundials, alerta sobre les greus conseqüències del desgel de Grenlàndia, una porció de terra que acumula el 8% del gel del planeta.
L’estudi és un crit d’alerta publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America (PNAS), que edita cada setmana l’Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA. La principal conclusió és que Grenlàndia es desfà més de pressa que no es pensaven els científics.
Dotze anys perquè no sigui irreversible
I què podem fer, amb aquesta situació? És impossible tornar al començament, com si l’acció de l’home no hagués tingut cap impacte –és a partir dels anys vuitanta que comença a disparar-se el creixement de l’escalfament global–, però sí que es pot actuar abans que la situació sigui irreversible i causi catàstrofes naturals. De fet, hi ha un termini que ha estat acceptat per la major part de la comunitat científica: dotze anys. ‘És el temps que tenim per a canviar el rumb i evitar l’augment d’1,5ºC o 2ºC, que són els llindars que no hem de traspassar’, diu Escrivà, que recorda que el planeta ja s’ha escalfat un grau per culpa de la contaminació generada per l’acció de l’home.
Hi ha estudis que indiquen que, amb un escalfament global de dos graus, s’activarien processos que serien irreversibles. ‘Ja podrem tenir molts cotxes elèctrics, que si s’activa un canvi d’estat a l’Amazones, un desgel massiu a Grenlàndia o un desgel del Permagel, això no es podrà aturar. Per molt que aleshores reduïm les emissions a zero, perquè si es desfà un pol, tu no pots revertir la situació i congelar-lo.’ Si el planeta supera aquesta temperatura de dos graus, s’entra en una fase desconeguda i no es pot saber quin seria exactament el ritme del desgel.
Fa deu anys, el desgel de Grenlàndia podia fer créixer el nivell del mar 0,3 mil·límetres anualments. Ara, més del doble, 0,7 mil·límetres. És a dir, que un grau d’escalfament en el futur tindrà molt més impacte que un grau d’escalfament en el passat. ‘L’escalfament no té una progressió lineal, sinó exponencial. Comencem a veure que els processos s’acceleren. Els dos graus poden ser tan perillosos perquè, si els traspassem, poden activar processos sobre els quals ja no tindrem cap control.’

Andreu Escrivà @AndreuEscriva

En resposta a @AndreuEscriva

Aquí dos imágenes que usé en un post hace ya muchos años.

Una, del primer informe del IPCC y otra sobre cómo ha evolucionado el aumento de nivel del mar frente a las previsiones (sí, es lo que va por arriba, superando a lo que se había previsto).

62

12:58 - 22 de gen. de 2019

Per cert, si Grenlàndia es desfés del tot, el nivell del mar creixeria set metres, de manera que inundaria moltes poblacions baixes del litoral i en faria desaparèixer qualsevol dels paisatges urbans que ens imaginem. Aquest vídeo de la NASA explica de forma il·lustrativa el creixement del nivell del mar:

‘Aquesta notícia és un senyal molt fort que aviat podríem arribar a un punt de no retorn’, explica a VilaWeb l’ambientòleg Andreu Escrivà (València, 1983), qui ens ajuda a entendre la importància d’aquest estudi: ‘Cal entendre que són dades noves perquè es va arribant a una detecció molt més precisa que fa uns anys. Hi ha un balanç molt més clar sobre la massa total que es va perdent per totes les vies, i això ens diu que es va més de pressa que no ens pensàvem i hi ha zones que no s’estudiaven i que també s’han de tenir en compte.’
I per què aquestes dades tan alarmants no s’havien conegut fins ara? Els investigadors havien mostrat preocupació per la desaparició de gel al sud-est i al nord-est de Grenlàndia, on hi ha grans glacials dels quals es desprenen trossos de gel de la mida d’un iceberg i després es fonen a l’oceà Atlàntic. Ara, però, els científics han descobert que entre el 2003 i el 2013 la major part del gel de Grenlàndia no es va perdre pas al sud-est ni al nord-est de l’illa, sinó al sud-oest, on pràcticament no hi ha glaceres. Aquesta troballa demostra, segons l’estudi, que el gel de la superfície de Grenlàndia es va fonent a mesura que les temperatures globals augmenten, cosa que provoca que rius d’aigua fosa flueixin fins a l’oceà i, com a conseqüència, creixi el nivell del mar.
Les nostres glaceres i l’aeroport, el millor exemple
La gent necessita comparacions properes per a copsar la magnitud de la tragèdia. Per això Escrivà ens parla d’un lloc ben conegut: ‘Si s’activa el desgel de Grenlàndia, l’aeroport de Barcelona serà submarí. És molt bèstia, però és que és així. No vol dir que això passe d’ací a vint anys, ni trenta, ni cinquanta. Però a final de segle, la pujada del nivell del mar podria arribar a superar els dos metres.’
També ens són propers espectacles de la natura que tenim al costat de casa, com les glaceres del Pirineu. L’observador glaciòleg Jordi Camins és qui segurament ha estudiat més aquestes formacions de gel que el canvi climàtic va fent desaparèixer. I ho il·lustra amb fotografies comparatives en què es veu a la perfecció com aquestes glaceres es van consumint i van cedint terreny a la pedra. Les xifres parlen soles. Es calcula que el 1830 la superfície glacial dels dos vessants del Pirineu era d’unes 2.000 hectàrees (20 quilòmetres quadrats) i avui s’ha quedat reduïda a una quarta part.

Glacera oriental de la Maladeta (1992-2015) (Fotografia: Jordi Camins).

La glacera de la Maladeta, a la Vall de Benasc, una dels més grans del Pirineu, podria desaparèixer d’ací a vint anys o trenta, segons els experts. El canvi climàtic i, de manera indirecta, l’acció de l’home, fan agonitzar aquesta massa de gel, que no és tan sols una reserva d’aigua dolça, sinó que també serveix per a regular l’ecosistema. Si l’any 1991 ocupava 50 hectàrees, actualment n’ocupa menys de la meitat, 23. Aquí sobre us n’oferim una comparativa, perquè una imatge val més que mil paraules.

Actualitat

Un full de ruta per a l'enginyeria climàtica

Un estudi mira d'establir les bases per a les mesures que es podrien prendre per revertir l'escalfamentel

  elMón 

per Redacció 20/01/2019 11:33

La Terra vista des de l'Estació Espacial Internacional | NASA

Reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle no serà suficient per impedir que, a causa del dany que ja s'ha fet al planeta, els efectes siguin molt importants i afectin a tota la població mundial, segons afirmen diversos estudis. Així doncs, caldria emprendre altres accions i, entre elles, una de les més comentades és l'enginyeria climàtica o geoenginyeria solar, que faria baixar la temperatura de la Terra amb mètodes com ara reflectir la llum del Sol mitjançant aerosols a les parts altes de l'atmosfera. Aquests sistemes, però que suposarien experimentar directament amb el nostre planeta, tenen molts opositors. És per això que un nou estudi, elaborat per científics de la Universitat Cornell (Estats Units) i publicat a la revista 'Proceedings of the National Academy of Sciences', ha mirat d'establir un full de ruta per a l'exploració responsable d'aquestes opcions de limitar els efectes que l'activitat humana ha tingut al món.

Una de les conclusions principals de l'estudi és que qualsevol aproximació a l'enginyeria climàtica ha de ser missió a missió i amb una política d'informació molt clara i al centre de cada projecte. La comunitat científica, asseguren, és la responsable de donar a la població les eines suficients per decidir si estan a favor o en contra de cada mesura i amb quins arguments, coneixent els possibles impactes i incerteses. El principal objectiu d'aquest treball és la idea d'escampar sulfats a l'atmosfera, imitant els efectes de l'erupció d'un volcà, cosa que seguira un procés natural i limitaria les eventualitats desconegudes, permetent que els científics calibrin els seus models. La recerca sempre seria a petita escala, marcant molt claramrnt la diferència amb el desplegament real de la mesura.

El canvi climàtic ja és una realitat i cal trobar maneres d'afrontar-lo | City Climate Change

El darrer informe del Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides afirma que l'escalfament global superarà els 1,5ºC l'any 2040 i, per tant, és important començar a pensar com es farà la investigació en enginyeria climàtica ja que, per prendre una decisió informada, caldrien uns 20 anys d'investigació sobre l'efectivitat de les tecnologies que es volen desenvolupar. Aquestes mesures, a més, només podrien servir si són un complement a una reducció dràstica d'emissions, per amortir els efectes alhora que se'n frenen les causes.

#canvi climàtic #ONU #escalfament global

Actualitat

La temperatura del permagel està augmentant a escala mundial

La seva descongelació pot ocasionar l’alliberament de diòxid de carboni i metà, conseqüències molt greus per a l'escalfament global

per Redacció 18/01/2019 10:52 | Actualitzat a 18/01/2019 11:09 

elMón 

El permagel és sòl que es troba permanentment congelat | Universitat de Barcelona

El permagel, sòl que es manté congelat com a mínim dos anys sota la superfície, és un element de la criosfera poc estudiat en comparació amb altres fenòmens, com les glaceres o el gel marí, malgrat que té un paper important en l’evolució climàtica del planeta i en diverses activitats humanes. Ara, per primer cop, s’ha dut a terme una revisió de l’estat del permagel en el conjunt de la Terra a partir de l’anàlisi de les dades de més de cent vint perforacions distribuïdes per l’Àrtic i l’Antàrtida, així com en altes muntanyes i planes elevades d’arreu del planeta.

L’estudi, titulat «Permafrost is warming at a global scale» i publicat a la revista Nature Communications, ha estat liderat per l’investigador Boris Biskaborn (Institut Alfred Wegener - Centre Helmholtz de Recerca Polar i Marina, Potsdam, Alemanya). També hi han col·laborat una quarantena d’investigadors, entre els quals destaca Marc Oliva, coordinador del Grup de Recerca Antarctic, Arctic and Alpine Environments de la Universitat de Barcelona. Les dades analitzades s’han emmagatzemat a la Global Terrestrial Network for Permafrost, una iniciativa internacional que promou l’homogeneïtzació en la presa de dades de monitorització del permagel. Les dades obtingudes del 2007 al 2016 evidencien que les temperatures del sòl en sectors de permagel continu han augmentat en 0,39 ± 0,15 °C, mentre que el permagel discontinu s’ha escalfat en 0,20 ± 0,10 °C. A les altes muntanyes, la temperatura del sòl permanentment congelat ha augmentat un 0,19 ± 0,05 °C i les poques perforacions existents a l’Antàrtida evidencien un increment de temperatures de l’ordre de 0,37 ± 0,10 °C. En conjunt, s’estima que la temperatura del permagel terrestre ha augmentat en 0,29 ± 0,12 °C.

Fusió del gel de l'Antàrtida a causa de l'escalfament global | pxhere

La presència o absència de permagel al sòl condiciona els ecosistemes de nombroses àrees situades a les muntanyes i en latituds elevades. La descongelació del permagel ocasiona l’alliberament de diòxid de carboni i metà, amb les conseqüències que això té per a l’acceleració de l’escalfament planetari. A més, aquesta descongelació pot provocar l’enfonsament de les edificacions que s’hagin aixecat sobre el permagel. Cal tenir en compte, per exemple, que més del 60% de territori rus està situat en ambient de permagel, igual que una quarta part de la superfície terrestre de l’hemisferi nord. Per tant, aquest augment de les temperatures del sòl congelat pot tenir conseqüències socioeconòmiques a escala local i regional, amb la pèrdua d’equipaments, danys a infraestructures, erosió de la costa, etc., a més d’implicacions per al clima planetari.

Aquest treball entronca amb una altra publicació liderada per l’investigador Marc Oliva en la qual es demostra que, a causa de l’augment tèrmic detectat durant les darreres dècades, a la conca mediterrània el permagel només es manté actualment a les àrees de muntanya més elevades, com algunes zones dels Pirineus, els Alps del sud, els Apenins i les muntanyes d’Anatòlia, a més d’algunes zones aïllades dels Picos de Europa, Sierra Nevada, les muntanyes de l’Atles i els Balcans. A Catalunya només queda permagel al massís del Besiberri (Alta Ribagorça). I a totes les zones mostra evidències d’estar en degradació, amb la seva possible desaparició en les properes dècades. Aquesta altra recerca, publicada a Earth-Science Reviews, ha aplegat una vintena d’especialistes de diferents regions de la conca mediterrània. Per primera vegada s’han reconstruït les condicions de permagel a les zones de muntanya del sud d’Europa durant els darrers 20.000 anys. Els resultats mostren que, des de la darrera glaciació, hi ha hagut una disminució gradual de les àrees ocupades pel permagel a les muntanyes de la Mediterrània, i només ha reaparegut en alguns casos durant les fases més fredes, com ara a la petita edat de gel (1300-1800 dC). Des d’aleshores, l’escalfament ha fet que el permagel es trobi només als indrets més elevats de les muntanyes de la Mediterrània.

La glacera d'Ossoue entre Osca (Aragó) i els Alts Pirineus francesos. | Thibautsl (CC)

En els pròxims anys, els membres del Grup de Recerca ANTALP reforçaran l’estudi dels processos freds al Pirineu català, on encara queden reductes de sòl permanentment congelat, malgrat que la seva distribució i extensió és encara poc coneguda. D’altra banda, en la darrera reunió de l’Associació Internacional del Permagel (IPA) i del Comitè Científic per a la Recerca Antàrtica (SCAR), Marc Oliva ha estat designat copresident i representant espanyol de l’associació antàrtica ANTPAS (Antarctic Permafrost, Periglacial Environments and Soils). L’investigador afirma que «tot plegat ha de contribuir a donar una empenta a l’estudi dels ecosistemes freds a Catalunya, i fer de la Universitat de Barcelona una institució de referència en aquesta temàtica al sud d’Europa».

#canvi climàtic #Permagel

[VÍDEO] Així és com s'escampa la pol·lució per Europa

Un vídeo del Servei de Monitoratge Atmosfèric Copèrnic mostra el moviment de les emissions de diòxid de nitrogen per tot el continent

per Redacció 14/01/2019 17:22 | Actualitzat a 14/01/2019 17:51 

elMón 

El vídeo del final d'aquest text mostra la pol·lució que es produeix a Europa i com s'escampa pel continent. En concret, l'animació es centra en les concentracions i el moviment del diòxid de nitrogen, un gas que es produeix durant la combustió de materials fòssils, principalment a causa dels vehicles i les indústries, entre els dies 5 i 10 de gener d'aquest 2019, en base a les dades obtingudes cada hora, i amb els moments de més contaminació en color blanc.

Les imatges han estat elaborades per a la cadena pública britànica BBC pel Servei de Monitoratge Atmosfèric Copèrnic, amb seu a Reading, al mateix Regne Unit, gràcies a les dades obtingudes amb observacions per satèl·lit i mesures preses per estacions de control a terra, i combinades amb models de la meteorologia i el comportament de l'atmosfera al llarg del mateix període. Les ciutats, les principals emissores d'aquest tipus de gas, són immediatament reconeixibles, com també algunes de les principals zones industrials d'Europa. A més, també es poden observar fàcilment les principals línies de comunicació marítima i l'efecte que les cadenes muntanyoses, com els Pirineus, tenen a l'hora de frenar el moviment de la pol·lució i fent que algunes zones concentrin molta contaminació atmosfèrica.

Inspired by

#Europa # vídeo #pol·lució

Actualitat

L'escalfament dels oceans està fent més fortes les onades, amenaçant les costes del món

Des de 1948, la força de les onades ha augmentat un 0,4% anual a tot el món, introduint un factor que no es tenia en compte a l'hora de planificar l'adaptació al canvi climàtic

 

per Redacció 15/01/2019 10:42 | Actualitzat a 15/01/2019 11:07 

elMón 

Onades | pxhere

La pujada del nivell del mar a causa del canvi climàtic converteix les àrees costaneres en algunes de les més afectades per l'impacte de l'activitat humana al nostre planeta... però podrien estar encara més amenaçades del què pensàvem a causa d'un altre factor de risc que no s'havia tingut en compte: segons un estudi sorgit de la col·laboració d'experts de la Universitat de Califòrnia - Santa Cruz (Estats Units) i de la Universitat de Cantàbria (Espanya), hi ha una relació directa entre l'escalfament de l'aigua dels oceans i l'augment de l'energia de les onades.

PUBLICIDAD

Peugeot 308 SW con motores generación 2020

Inspired by

Segons expliquen els mateixos científics a l'article que han publicat a la revista 'Nature Communications', de la mateixa manera com l'augment del nivell del mar, la pujada de les temperatures i la desaparició del gel són marques inequívoques del canvi climàtic, l'augment de la velocitat del vent i l'alçada de les onades a les latituds altes dels dos hemisferis de la Terra també ho són, especialment si ens fixem en els augments dels valors extrems més que no pas dels mitjans. Aquesta relació, però, havia estat ignorada fins ara. Aquest nou estudi, però, va analitzar l'energia de les onades, que es transmet del vent i es converteix en moviment i que, segons van veure, ha anat augmentant juntament amb la temperatura superficials dels oceans, que influeix en el comportament del vent a escala global.

Les conseqüències d'un temporal a Sant Antoni de Calonge (Baix Empordà) | Joan Pla

Així, els càlculs d'aquest estudi afirmen que la força de les onades ha augmentat, de manera global, un 0,4% anual des de 1948, un increment que es correlaciona amb la pujada de la temperatura de l'aigua tant globalment com per regions oceàniques. Com es pot veure, doncs, la força global de les onades també és un indicador valuós de l'escalfament global, i conèixer aquesta relació pot ser molt important per a les persones que viuen a prop de les costes de tot el món, ja que l'impacte d'aquestes onades en les seves infraestructures, ciutats o illes hauria de tenir en compte les perspectives d'augment de la força de l'aigua a l'hora de construir ports, defenses costaneres, ponts... un altre efecte del canvi climàtic que podria posar en perill la vida de milions de persones arreu del món i que, per sort, ara coneixem.

#canvi climàtic #onades #escalfament global

CIÈNCIA I TECNOLOGIA > MÈTODE

L’esquinçament dels vergers submergits a la Mediterrània

Per: Redacció

15.01.2019  07:00

Vilaweb

El níxol perfecte per a la planta de posidó

Les illes Balears (Mallorca, Menorca i l’arxipèlag de Cabrera) i les Pitiüses (Eivissa, Formentera i els illots de Tagomago, Conillera, es Vedrà, s’Espardell i s’Espalmador) són l’arxipèlag que emergeix de la continuació a la mar de les serralades Bètiques. Se situen a 170 km de distància de la costa valenciana, separades d’aquesta per un canal que supera els 1.000 metres de profunditat (Álvarez, Grau, Marbà i Carreras, 2015). La seua climatologia mediterrània de caràcter subhumit, la llunyania a les zones de refredament de masses d’aigua (l’estret de Gibraltar i el golf de Lleó), així com l’escassa quantitat de rius a causa de l’alta permeabilitat dels materials rocallosos que les formen són les causants de l’excepcional transparència i oligotròfia de les seues costes. Allà on coincideixen aigües transparents, salinitat estable i fons poc profunds d’arena i roca trobarem l’ecosistema estrella de la Mediterrània: les praderies de posidònia (Posidonia oceanica).

Aquesta fanerògama marina endèmica del Mare Nostrum és la més extensa i estudiada de tota aquesta regió gràcies al seu gran valor com a espècie estructural generadora d’hàbitat i el seu incalculable valor ecosistèmic. Com a planta superior, té una estructura complexa formada, d’una banda, per la mata, que és tota la part que queda soterrada de la praderia, composta pels rizomes (ortòtrops i plagiòtrops), les arrels i el sediment intersticial. En el seu màxim desenvolupament, genera estructures escull-barrera que poden arribar als 100.000 anys d’antiguitat (Arnaud-Haond et al., 2012). D’altra banda, hi ha l’estrat foliar, que és part de l’organisme que queda per sobre del fons; el formen les fulles que creixen des dels àpexs dels rizomes, agrupades en feixos d’entre quatre i vuit fulles. Aquestes fan al voltant d’un centímetre d’amplària i poden arribar fins a un metre de longitud en el millor dels casos.

«Allà on coincideixen aigües transparents, salinitat estable i fons poc profunds d’arena i roca trobem les praderies de Posidonia oceanica»

Posidonia oceanica es reprodueix principalment de manera asexual mitjançant estolons, tot i que també és capaç de produir inflorescències hermafrodites que desenvolupen unes llavors molt característiques anomenades comunament «olives de mar». Els trets que la fan tan important són molts i variats: oxigena les aigües, contribueix a fer-les transparents, amorteix l’onatge i els corrents, reté el sediment d’allà on s’estableix, i a més és generadora de multitud de microhàbitats que són aprofitats per nombroses comunitats d’organismes (invertebrats sèssils i epífits, nombroses espècies íctiques –incloent-n’hi algunes d’interès pesquer–, aus marines, rèptils i espècies amenaçades). Fins i tot quan és morta, la posidònia continua proporcionant beneficis ecosistèmics, ja que proporciona carboni orgànic a la cadena tròfica, i quan s’acumula a les platges genera biodiversitat intersticial i contribueix al bon funcionament de les dinàmiques sedimentàries litorals, el que ajuda a mantenir la configuració del perfil costaner.

D’altra banda, l’ésser humà ha utilitzat la posidònia de manera tradicional per femar els camps, per embolcallar objectes fràgils que havien de ser transportats, i fins i tot com a planta medicinal, macerada amb alcohol per tal de facilitar la cicatrització de les ferides. Però, en l’actualitat s’utilitza com a sentinella de la qualitat de les aigües així com per a monitorar els canvis que ocorren en l’ecosistema en conjunt. A més, la biodiversitat que es genera al seu voltant permet la proliferació i exportació d’estocs pesquers.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Balma Albalat Oliver. Graduada en Ciències del Mar a la Universitat d’Alacant. Voluntària del GEN-GOB Eivissa i col·laboradora de la Sociedad para el Desarrollo de las Comunidades Costeras (SOLDECOCOS).

Què és Mètode?

ciència

Divulgació científica

Illes Balears

Mar Mediterrani

Actualitat

Els supermercats més compromesos amb la reducció de l'ús de plàstics

Eroski encapçala la llista, elaborada per Greenpeace i que només recull les superfícies amb implantació a tot l'Estat, mentre que El Corte Inglés la tanca amb la pitjor puntuació

per Redacció 09/01/2019 11:28 | Actualitzat a 10/01/2019 09:36 

elMón 

 

Després d'analitzar les principals cadenes de supermercats amb implantació a tot l'Estat durant l'any 2018, l'organització ecologista Greenpeace ha fet pública la seva llista avaluant 10 compromisos contra l'ús excessiu de plàstics arribant a una conclusió clara: cap d'ells ha establert totes les mesures necessàries per a dir adéu als plàstics d'un sol ús i l'anomenada "cultura de l'usar i llençar". Aquesta avaluació resumeix els compromisos individuals adquirits per cada marca, establint una nota final que no n'és la mitjana sinó un resultat ponderat, ja que no tots els compromisos tenen el mateix impacte en cas de ser complerts.

La llista de Greenpeace amb les puntuacions atorgades al supermercats per les seves accions per reduir l'ús de plàstics | Greenpeace

Tot i que les propostes de les empreses són insuficients en parer dels ecologistes, Eroski, Aldi i Mercadona són els que més passos positius estan fent mentre, a l'altre extrem, Alcampo i El Corte Inglés tanquen aquest rànquing, on es tenen en compte factors com el foment de la venda a granel, l'eliminació de les bosses d'un sol ús o la transparència en la informació. De tots els compromisos rebuts el 2018 per part dels supermercats, els considerats més positius són:

- Eroski i Mercadona volien reduir en almenys un 20% les tones de plàstics d'un sol ús que fan servir de cara al 2025.

- Lidl es va comprometre a haver reduït en un 20% el seu ús de plàstics total el 2025.
- Eroski i Mercadona van anunciar que introduïrien la bossa reutilitzable per poder comprar fruita i verdura a granel.
- Aldi i Dia es van comprometre a prioritzar la reducció real de tots els seus envasos i altres plàstics d'un sol ús.

A més d'això, la majoria de supermercats van apostar per reduir el gruix dels seus envasos o canviar-los per altres d'usar i llençar però compostable o biodegradables. Greenpeace, però, opina que no són solucions satisfactòries perquè continuaran contaminant el medi ambient. L'organització afirma que els supermercats s'han amagat rere la falta de legislació o en aspectes com el malbaratament alimentari, quan se sap que l'ús de plàstic no l'evita, i en altres raons com ara la rapidesa per als clients o la seguretat alimentària que, expliquen, té poc a veure en casos com el de la fruita, la verdura o els llegums.

Lineal de supermercat | Pixabay

La responsable de la campanya de plàstics de Greenpeace a l'Estat, Alba García, considera que calen "mesures molt més ambicioses per part de tots els supermercats i que millorin la seva transparència, publicant les quantitats que fan servir cada any i el que pensen reduir anualment". Compromisos com una reducció del 20% "sonen bé però és pràcticament impossible saber què vol dir si no sabem la quantitat de plàstics que fan servir ara".

Part de les negociacions de l'organització ecologista s'han dut a terme amb la patronal ANGED -hipermercats- i ACES-supermercats, que van voler reunir-se amb ella per arribar a un acord de grup, però des de Greenpeace afirmen que van arribar "al compromís menys ambiciós de tots". Tot i que reconeixen que la voluntat conjunta era positiva, els ecologistes creuen que això ha estat una "excusa" per arribar a compromisos de "mínims insuficients". A finals d'aquest 2019 Greenpeace revisarà altra vegada la feina feta pels supermercats per eliminar els envasos d'un sol ús, i també deixa oberta la seva petició de signatures per demanar un compromís més gran.

#Greenpeace #plàstics #supermercats #hipermercat