Les màfies de la sorra buiden les platges

La Xina, Dubai i Indonèsia espolien sense pietat la sorra dels països més pobres

MÒNICA L. FERRADO | ARA 28/02/2015 00:

 

DESPRÉS DE L’AIGUA, la sorra és el recurs natural més consumit al món, fins al punt que entre el 75% i el 90% de les platges de sorra natural estan desapareixent. Darrere d’un gra de sorra s’hi amaguen multitud de conflictes econòmics, socials i ambientals. Cada any al món se n’extreuen entre 47.000 i 59.000 milions de tones, més de la meitat per produir formigó, segons dades d’un informe de l’UNEP (el programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient) elaborat a partir de les investigacions realitzades pel documentalista Denis Delestrac, director del documental Sand Wars. Tot i que és present en molts productes d’ús quotidià, com el vidre, els plàstics, les pintures i la pasta de dents, el seu consum s’ha disparat de la mà de dos sectors: la construcció (sigui per fer carreteres, edificis o centrals nuclears) i la informàtica i l’electrònica per les propietats del silici com a semiconductor (per als ordinadors i els mòbils). En els últims 15 anys aquestes activitats han crescut a una velocitat molt més ràpida i desorbitada que la capacitat de regeneració de les platges. Platges i illes senceres han desaparegut, com explica Delestrac al seu documental. La sorra és avui un bé apreciat darrere del qual hi ha molts interessos econòmics, fins al punt que aprofitant el buit legal al voltant de la seva extracció s’han generat màfies que en països com l’Índia i Indonèsia s’han cobrat centenars de morts.

Tradicionalment la sorra s’ha extret de pedreres i de les lleres dels rius. Quan la demanda es va disparar, però, no n’hi havia prou. La sorra dels deserts no serveix perquè per les seves propietats físico-químiques no s’agrega, i l’única opció és la de la costa, a les platges o al mar, tot i que per la seva salinitat no serveix per a certs sectors de la construcció, ja que el sodi de la sal pot corroir les estructures metàl·liques. “Darrere de cada gra de sorra hi ha la història de la Terra”, va escriure la reconeguda ecòloga i divulgadora nord-americana Rachel Carson. El cicle natural pel qual la sorra arriba fins a la platja és molt llarg. Poden passar centenars o milers d’anys des que a dalt de la muntanya s’esmicola una roca, les miques les transporta un riu, les va erosionant fins que tenen un gruix per sota dels 2 mil·límetres, arriben a la platja i s’acumulen a les dunes o al fons marí. Segons estimacions conservadores de l’UNEP, d’acord amb les tendències registrades els últims anys, el consum mundial de formigó requereix el doble de la quantitat anual de sediments que cada any transporten els rius de tot el món.

UN GRA DE SORRA. La demanda des del sector de la construcció s’ha multiplicat per tres els últims 20 anys. Per fabricar formigó, per cada porció de ciment calen entre 7 i 8 cops més de quantitat de sorra. Als països asiàtics és on més ha crescut aquesta demanda, amb la Xina al capdavant, que el 2012 va absorbir el 58% de la producció mundial de ciment, amb una demanda que s’ha multiplicat per quatre en dues dècades. Tan sols en carreteres, l’any passat se’n van construir 146.400 nous quilòmetres. En el rànquing de consumidors la segueixen l’Índia (6,75%), els Estats Units (2%), el Brasil i Turquia. De manera localitzada hi ha alguns consumidors compulsius. Un exemple és Dubai, una de les ciutats amb una arquitectura més espectacular feta a base de l’explotació de treballadors immigrants de l’Índia, del Pakistan i de les Filipines i del consum de sorra. El Palm Jumeirah, un grup artificial d’illes en forma de palmera, va requerir 385 milions de tones de sorra, deu milions de metres cúbics de roques. L’edifici més alt del món, la Burj Khalifa Tower, també va consumir milions de tones de sorra. Un cop acabada la sorra autòctona, les constructores van continuar devorant la que els arribava de fora. Dels països pobres i també dels rics.

La sorra australiana va ser fonamental, tot i que les organitzacions ambientals australianes han intentat aturar les extraccions en una de les illes del continent, Stradbroke. Singapur és un altre dels grans consumidors de sorra. En 40 anys ha triplicat la seva població, de la mateixa manera que ha incrementat en un 20% la seva extensió, guanyant terreny al mar amb diferents tipus d’agregats. De fet, històricament són els principals importadors de sorra de tot el món, tot i que els últims anys les economies emergents els han passat al davant. És difícil calcular quanta sorra ha consumit Singapur durant dues dècades. L’informe de l’UNEP apunta que, tot i que Singapur ha declarat un consum de 517 milions de tones durant tot aquest període de creixement, hi ha la ferma sospita que ha de ser molt més gran, ja que hi ha constància de màfies locals. La sorra que consumeix Singapur prové majoritàriament d’estats veïns com Indonèsia, Malàisia, Tailàndia i Cambodja, on els més pobres es veuen abocats per pura necessitat a buidar de sorra els ecosistemes dels seus països. Són els traficants els que hi surten guanyant.

MÀFIES. La venda de sorra és un negoci altament lucratiu al qual s’han abocat les màfies d’alguns països. Actuen explotant la població local, que recull sorra amb carros o amb petites barques. Els més organitzats atraquen amb grans vaixells davant la costa i xuclen sorra. En el cas d’Indonèsia, la mineria de sorra fins i tot ha modificat les seves fronteres. Des del 2005 hi han desaparegut 24 illes, i la població local, que vivia de la pesca, en trobar-se amb uns fons marins malmesos sense peixos, ha passat a formar part dels que treballen per als que trafiquen amb sorra. Indonèsia va prohibir les exportacions de sorra el 2007, però se sap que una xarxa de funcionaris corruptes continuen signant permisos d’extracció. Al Marroc amb el tràfic il·legal algunes platges de l’Atlàntic, prop d’Essaouira, una zona turística, s’han transformat en un desolador paisatge rocós. La paradoxa és que es fa servir per a infraestructures turístiques, hotels i més bones carreteres. Un turisme que deixarà de ser freqüent si la costa es malmet. A l’Índia, tot i que hi ha una llei des de l’any 1957 que estableix que cal demanar permisos d’extracció al govern i pagar un 10% dels guanys que se n’obtinguin, el cert és que les màfies arrasen de forma il·legal amb la sorra, davant d’unes autoritats que fan els ulls grossos. Malgrat que és un secret del domini públic, ningú s’atreveix a plantar-hi cara, fins al punt que un dels pocs activistes que ho va denunciar va acabar mort i els que li donaven suport viuen amenaçats. Segons dades de l’organització internacional Costal Care, tan sols al districte de Thane cada dia es carreguen sis camions de sorra. A l’Àfrica les costes de Kènia, Libèria i Sierra Leone també pateixen aquest espoli.

SENSE PEIXOS I SENSE PROTECCIÓ. L’extracció de sorra del subsòl marí té un impacte important en la vida al fons del mar, en peixos, en coralls i en altres organismes. Però també a la costa, ja que modifica els corrents que, al seu torn, acaben buidant de sorra les platges per compensar el pendent. Agafar sorra de les dunes de les platges, tal com s’ha fet a la badia de Monterrey, a Califòrnia, també es tradueix en una erosió del litoral, que en aquest cas va de 0,5 a 1,5 metres per any. L’extracció de sorra a les vores dels rius també afecta les espècies que hi viuen i el cabal d’aigua, fins al punt de canviar el curs de rius sencers i, per tant, la seva desembocadura i l’aportació de sediments a les platges que en depenen. A l’Índia, per exemple, del llac Vemdanab se n’extreuen 1,2 milions de tones de sorra a l’any, cosa que ha ocasionat que la llera hagi disminuït entre 78 i 15 centímetres per any. A la Xina els abusos en les extraccions al llac Poyang han acabat per malmetre el mateix llac i també el cabal al riu Yangtze. A més de l’espoli de sorra, sobre les platges s’hi suma una altra amenaça: l’increment del nivell del mar previst a causa del canvi climàtic. Segons les estimacions més optimistes de l’IPCC, cap a l’any 2100 el nivell del mar pujarà entre 0,26 i 0,55 metres. Però, al mateix temps, la por pel que ha de venir està augmentant el consum de sorra per construir torres més altes, com és el cas de la capital de les Maldives, Male, que està important sorra per construir blocs de contenció a la costa i grans torres. La indústria que es genera al voltant de la sorra també suposa un impacte indirecte per al medi ambient. Durant el procés de producció del formigó es generen gasos d’efecte hivernacle. Per cada tona de ciment processada es produeixen 0,9 tones de CO2. En total, la producció de formigó és responsable del 5% de les emissions mundials d’aquest gas contaminant.

Más de 1.100 millones de jóvenes, en riesgo de sufrir pérdidas de audición

Las prácticas inseguras de escucha, como usar dispositivos electrónicos y auriculares reiteradamente, la causa, según la OMS

Sanidad | 27/02/2015 - 12:07h | LV 27/02/2015 - 14:58h

Muchos jóvenes, en serio riesgo de perder audición, según advierte la OMS GYI

TEMAS RELACIONADOS

• Naciones Unidas

LA VANGUARDIA

Ginebra. (Efe).- Más de mil cien millones de jóvenes en el mundo están en riesgo de sufrir pérdidas de audición a causa de prácticas inseguras de escucha, como usar dispositivos electrónicos y auriculares reiteradamente, según un informe de la Organización Mundial de la Salud (OMS). El estudio, distribuido hoy, alerta de que actualmente ya hay más de 43 millones de jóvenes de entre 12 y 35 años con discapacidades auditivas.
En el mundo hay entre 2,5 y 3 mil millones de jóvenes en esa franja de edades. En los países de ingresos medios y altos, casi el 50% de los jóvenes de entre 12 y 35 años escuchan sus dispositivos electrónicos (MP3, teléfonos móviles y otros) a niveles inseguros.
Cerca de un 40% de estos mismos jóvenes están expuestos potencialmente a niveles excesivos de ruido en discotecas, bares y eventos deportivos.
Científicamente, niveles de sonido inseguros son, por ejemplo, estar expuesto a 85 decibelios (dB) durante más de 8 horas o a 100 decibelios durante 15 minutos. Cien decibelios es el nivel medio en una discoteca.
Ante esa realidad, y para evitar mayores riesgos y daños, la OMS sugiere cinco acciones fáciles y prácticas: bajar el volumen de los dispositivos (y colocarlos a un máximo de un 60% de su capacidad); limitar el tiempo en que nos exponemos a actividades ruidosas; estar atento a los signos de pérdida de audición, como pitidos en los oídos, o detectar dificultades de escucha tras estar expuesto a ruido.
También aplicar los niveles de sonido recomendados por los propios dispositivos electrónicos, como las aplicaciones de los teléfonos celulares; e ir regularmente al otorrino.
Asimismo, la agencia sanitaria de Naciones Unidas sugiere a los padres y profesores que eduquen a los jóvenes sobre los riesgos de niveles de sonido inseguro.
La OMS propone a los compañías que fabrican dispositivos electrónicos que incluyan en sus diseños niveles seguros de audición y que informen de los riesgos de incumplirlos. A los centros de ocio y de deportes se les invita a reducir el volumen, ofrecer tapones a los clientes y a ofrecer espacios sin ruido.
Finalmente, la OMS urge a los gobiernos a que modifiquen la legislación para limitar el ruido en actividades recreativas.

NOTICIAS RELACIONADAS

• La OMS urge a aumentar la vacunación contra el sarampión en grupos de riesgo
• OMS pide mil millones de dólares para asistencia en 4 países en conflicto
• Liberia reabre sus fronteras ante el descenso del número de casos de ébola
• La falta de fondos amenaza el fin del brote de ébola, según la ONU y la OMS
• ONU y OMS dicen que falta de fondos pone en peligro acabar con brote de ébola

Leer más: http://www.lavanguardia.com/vida/20150227/54426590340/mas-de-1-100-millones-de-jovenes-en-riesgo-de-sufrir-perdidas-de-audicion.html#ixzz3SzP56yIk
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

Rise and Shine, What kids around the world eat for breakfast.

THE NEW YORK TIMES MAGAZINE

Magazine | The Food Issue

Rise and Shine

What kids around the world eat for breakfast.

Photographs by HANNAH WHITAKER Text by MALIA WOLLAN

Photo

Photo

Saki Suzuki, 2 ¾ years old, Tokyo

The first time Saki ate the fermented soybean dish called natto, she was 7 months old. She promptly vomited. Her mother, Asaka, thinks that perhaps this was because of the smell, which is vaguely suggestive of canned cat food. But in time, the gooey beans became Saki’s favorite food and a constant part of her traditional Japanese breakfasts. Also on the menu are white rice, miso soup, kabocha squash simmered in soy sauce and sweet sake (kabocha no nimono), pickled cucumber (Saki’s least favorite dish), rolled egg omelet (tamagoyaki) and grilled salmon.

Americans tend to lack imagination when it comes to breakfast. The vast majority of us, surveys say, start our days with cold cereal — and those of us with children are more likely to buy the kinds with the most sugar. Children all over the world eat cornflakes and drink chocolate milk, of course, but in many places they also eat things that would strike the average American palate as strange, or worse.

Breakfast for a child in Burkina Faso, for example, might well include millet-seed porridge; in Japan, rice and a putrid soybean goop known as natto; in Jamaica, a mush of plantains or peanuts or cornmeal; in New Zealand, toast covered with Vegemite, a salty paste made of brewer’s yeast; and in China, jook, a rice gruel topped with pickled tofu, strings of dried meat or egg. In Cuba, Brazil and elsewhere in Latin America, it is not uncommon to find very young children sipping coffee with milk in the mornings. In Pakistan, kids often take their milk with Rooh Afza, a bright red syrup made from fruits, flowers and herbs. Swedish filmjolk is one of dozens of iterations of soured milk found on breakfast tables across Europe, Asia, the Middle East and Africa. For a child in southern India, the day might start with a steamed cake made from fermented lentils and rice called idli. “The idea that children should have bland, sweet food is a very industrial presumption,” says Krishnendu Ray, a professor of food studies at New York University who grew up in India. “In many parts of the world, breakfast is tepid, sour, fermented and savory.”

Photo

Photo

Doga Gunce Gursoy, 8 years old, Istanbul

The elaborate Saturday morning spread in front of Doga includes honey and clotted cream, called kaymak, on toasted bread; green and black olives; fried eggs with a spicy sausage called sucuk; butter; hard-boiled eggs; thick grape syrup (pekmez) with tahini on top; an assortment of sheep-, goat- and cow-milk cheeses; quince and blackberry jams; pastries and bread; tomatoes, cucumbers, white radishes and other fresh vegetables; kahvaltilik biber salcasi, a paste made of grilled red peppers; hazelnut-flavored halvah, the dense dessert; milk and orange juice. While certainly more elaborate than weekday fare, this Gursoy family meal is in keeping with the hodgepodge that is a typical Turkish breakfast.

Parents who want their kids to accept more adventurous breakfasts would be wise to choose such morning fare for themselves. Children begin to acquire a taste for pickled egg or fermented lentils early — in the womb, even. Compounds from the foods a pregnant woman eats travel through the amniotic fluid to her baby. After birth, babies prefer the foods they were exposed to in utero, a phenomenon scientists call “prenatal flavor learning.” Even so, just because children are primed to like something doesn’t mean the first experience of it on their tongues will be pleasant. For many Korean kids, breakfast includes kimchi, cabbage leaves or other vegetables fermented with red chile peppers and garlic. A child’s first taste of kimchi is something of a rite of passage, one captured in dozens of YouTube videos featuring chubby-faced toddlers grabbing at their tongues and occasionally weeping.

Children, and young omnivorous animals generally, tend to reject unfamiliar foods on the first few tries. Evolutionarily, it makes sense for an inexperienced creature to be cautious about new foods, which might, after all, be poisonous. It is only through repeated exposure and mimicry that toddlers adjust to new tastes — breakfast instead of, say, dinner. That we don’t put pickle relish on waffles or eat Honey Bunches of Oats for supper are rules of culture, not of nature. As children grow, their palates continue to be shaped by the food environment they were born into (as well as by the savvy marketers of sugar cereals who advertise directly to the 10-and-under set and their tired parents). This early enculturation means a child in the Philippines might happily consume garlic fried rice topped with dried and salted fish called tuyo at 6 in the morning, while many American kids would balk at such a meal (even at dinnertime). We learn to be disgusted, just as we learn to want a second helping.

Sugar is the notable exception to “food neophobia,” as researchers call that early innate fear. In utero, a 13-week-old fetus will gulp amniotic fluid more quickly when it contains sugar. Our native sweet tooth helps explain the global popularity of sugary cereals and chocolate spreads like Nutella: Getting children to eat sugar is easy. Teaching them to eat slimy fermented soybeans, by contrast, requires a more robust and conservative culinary culture, one that resists the candy-coated breakfast buffet.

To sample the extensive smorgasbord that still constitutes breakfast around the world, Hannah Whitaker recently visited with families in seven countries, photographing some of their youngest eaters as they sat down in front of the first meal of the day.

Photo

Photo

Nathanaël Witschi Picard, 6 years old, Paris

Whenever Nathanaël stays at his father’s house, his weekday breakfast is the same. It consists of a single kiwi; tartine, an open-faced baguette with butter and blackberry jam made by his grandparents; cold cereal with milk; and freshly squeezed orange juice. (He would prefer crepes and hot chocolate, which many French children gulp down from bowls and into which they dunk their morning tartine. But Nathanaël’s father, Cédric, is health-conscious.) On weekends, Nathanaël eats croissants for breakfast and also makes his own desserts, a passion inherited from his grandfather, a pâtissier.

Photo

Photo

Emily Kathumba, 7 years old, Chitedze, Malawi

Emily lives with her grandmother Ethel on the outskirts of Lilongwe, Malawi’s capital. Because Ethel works in another family’s home — doing cleaning, cooking and child care — her extended family of nine rises before 6 a.m. to eat breakfast together before they disperse to work and school. Here, Emily is eating cornmeal porridge called phala with soy and groundnut flour; deep-fried fritters made of cornmeal, onions, garlic and chiles, along with boiled sweet potato and pumpkin; and a dark red juice made from dried hibiscus flowers and sugar. (She is fortunate; half of the children in Malawi are chronically malnourished.) When she can, Emily likes to drink sweet black tea in the mornings, a common beverage for Malawian children.

Photo

Photo

Birta Gudrun Brynjarsdottir, 3 ½ years old, Reykjavik, Iceland

Birta’s oatmeal porridge is called hafragrautur, a staple breakfast in Iceland. The oatmeal is cooked in water or milk and often served with brown sugar, maple syrup, butter, fruit or surmjolk (sour milk). Birta also takes a swig of lysi, or cod-liver oil. For part of the year, when the sun barely clears Iceland’s horizon, sunlight is a poor source of vitamin D — but the vitamin is plentiful in fish oils. (The word lysi is related to the Icelandic verb lysa, meaning ‘‘illuminate.’’) Birta’s mother, Svana Helgadottir, started giving her four children lysi when each was about 6 months, and now all of them gulp it down without complaint. Many day-care centers and preschools in Iceland dispense cod-liver oil as a regular part of the morning routine.

Photo

Photo

Viv Bourdrez, 5 years old, Amsterdam

For Viv, breakfast is a glass of milk with bread, unsalted butter and — most important — sweet sprinkles, which come in multiple flavors (chocolate, vanilla, fruit) and sizes (small, large, shavings). A government-run website promoting tourism boasts that every day the Dutch eat at least 750,000 slices of bread topped with the chocolate sprinkles called hagelslag (‘‘hailstorm’’), making it the country’s most popular bread topping. For a nation of nearly 17 million people, that’s close to 300 million slices a year of hagelslag-covered bread. In June, a successful Dutch Kickstarter campaign raised more than $11,000 to create bacon hagelslag. Viv is partial to the multihued sprinkles called vruchtenhagel (‘‘fruit hail’’), while her twin sister, Rosie, reaches for chocoladevlokken.

Photo

Photo

Aricia Domenica Ferreira, 4 years old, and
Hakim Jorge Ferreira Gomes, 2 years old, São Paulo, Brazil

Aricia’s pink sippy cup is full of chocolate milk, but her brother Hakim’s cup contains coffee (café com leite). For many Brazilian parents, coffee for kids is a cultural tradition; the taste evokes their own earliest memories. Many also believe that coffee provides vitamins and antioxidants and that a small milky serving in the morning helps their children concentrate in school. Hakim ‘‘gets more agitated after he drinks it,’’ his father, Reginaldo Aguiar Gomes, admits. ‘‘I can feel his mood change.’’ But their pediatrician told them that coffee is fine in moderation. Brother and sister are eating ham and cheese as well as pão com manteiga, bread with butter.

Photo

Photo

Phillip Kamtengo, 4 years old, and
Shelleen Kamtengo, 4 years old, Chitedze, Malawi

Phillip and his twin sister, Shelleen, start their day with a sweet, cornbread-like cake called chikondamoyo, which their grandmother, Dorothy Madise, cooks in an aluminum pot over a fire. Breakfast for the Kamtengo twins and their older siblings also includes boiled potatoes and black tea with a heaping spoonful or two of sugar.

Photo

Photo

Koki Hayashi, 4 years old, Tokyo

If Koki and his older brother had a choice, they would prefer an American-style breakfast. Occasionally, their mother, Fumi, lets them eat cold cereal and doughnuts, but she wants her children to grow up knowing what it means to eat Japanese. Here, Koki eats green peppers stir-fried with tiny dried fish, soy sauce and sesame seeds; raw egg mixed with soy sauce and poured over hot rice; kinpira, a dish of lotus and burdock roots and carrots sautéed with sesame-seed oil, soy sauce and a sweet rice wine called mirin; miso soup; grapes; sliced Asian pear; and milk.

Photo

Photo

Oyku Ozarslan, 9 years old, Istanbul

The foundation of breakfast for Oyku, a fourth grader, is brown bread. She supplements it with green and black olives, Nutella spread, sliced tomato, hard-boiled egg, strawberry jam, butter soaked in honey and an assortment of Turkish cheeses: among them, a crumbly, feta-like cheese called ezine peyniri; eski kasar, an aged, cow’s milk cheese; and tulum peyniri, a variety of cheese made of goat’s milk that was traditionally aged in a goatskin casing.

Photo

Photo

Tiago Bueno Young, 3 years old, São Paulo, Brazil

Tiago likes chocolate milk and often wakes up asking for it, but sometimes even that is hard to get excited about at 7 on a weekday morning when his mother, Fabiana, has already left for work and he still has to get ready for kindergarten. Cold cereal is the favored breakfast food of the three Young sons. Here, Tiago, the middle child, sits before cornflakes, banana cake and bisnaguinha, a sweet white bread popular with Brazilian children and served with a mild cream cheese called requeijão.

Digital design: Rodrigo De Benito Sanz. Photo editor: Stacey Baker

Related Multimedia

• 

  What’s Really for Breakfast?

  OCT. 9, 2014
• 

  The Food Issue

  How School Lunch Became the Latest Political Battleground

  OCT. 7, 2014
• 

  The Food Issue

  Getting Your Kids to Eat (or at Least Try) Everything

  OCT. 8, 2014
• 

  The Food Issue

  What if You Just Hate Making Dinner?

  OCT. 8, 2014

Un tribunal alemany acusa de 170.000 càrrecs d'assassinat un suposat guàrdia nazi de 93 anys

 

Un tribunal alemany acusa de 170.000 càrrecs d'assassinat un suposat guàrdia nazi de 93 anys

El ciutadà alemany seleccionava els presoners que arribaven a Auschwitz

EL PERIÓDICO / BERLÍN

Dimecres, 18 de febrer del 2015 - 17.50 h
Un tribunal alemany ha imputat a un home de 93 anys 170.000 càrrecs per complicitat d'assassinat, acusat de servir com a guàrdia de les SS al camp d'extermini d'Auschwitz.
L'acusat, el nom del qual no ha sigut revelat d'acord amb les lleis de privacitat, va estar al camp de concentració de Polònia des del gener del 1942 fins al juny de 1944, segons assenyala el tribunal estatal de Detmold en un comunicat.
A l'escrit s'indica que l'acusat va ser assignat al camp d'Auschwitz I i que allà va ajudar a supervisar els nous presoners, la majoria jueus, a mesura que arribaven a Auschwitz-Birkenau, la part del complex del camp on en van ser assassinats 1,1 milions.
L'advocat defensor, Johannes Salmen, ha assegurat que el seu client ha reconegut haver estat a Auschwitz I, però ha negat que se l'assignés a Birkenau o que estigués involucrat en els assassinats.
A l'acusat també se li atribueix haver fet la selecció dels que acabaven d'arribar, als quals marcava com a presoners per a la seva immediata mort o per enviar-los a treballar.

Dilluns  16.02.2015  06:00

La memòria dels grans desastres causats per la indústria energètica

El portal Counterspill.org detalla els vessaments de petroli, fuites de gas i incidents nuclears més destacats de l'últim segle

VilawebQuan hi ha vessaments de petroli, grans fuites de gas i incidents nuclears, l'objectiu primordial de les empreses implicades sovint és de controlar tant com poden la informació relacionada amb l'accident, per a minimitzar-lo, desviar l'atenció i mirar d'aconseguir que l'opinió pública se n'oblidi per a tornar a l'statu quo com més aviat millor. Ho creuen fermament els autors de Counterspill.org, un portal que treballa justament en sentit contrari: denunciar, catalogar i recordar els grans desastres naturals causats els últims cent anys per la indústria de les energies no renovables.

'Som ciutadans del món conscients i implicats que reconeixem la nostra dependència de l'energia no renovable, però que ens motiva reduir-ne el pes actual', diuen a la web, on hi ha molta informació classificada de desenes de catàstrofes imputables a la indústria energètica que 'donen peu a qüestionar i canviar certs comportaments'.

Counterpsill.org es defineix com un 'arxiu viu': això vol dir que s'actualitza periòdicament amb notícies, infografies i vídeos que criden a l'acció política i al control estricte de la responsabilitat de les grans companyies del sector energètic en molts desastres, cadascun dels quals apareix marcat sobre un mapamundi i amb informació específica dels fets, el nombre de víctimes (si escau) i la quantitat de diners que es van necessitar per a mitigar-ne els efectes en la salut i el medi.

• 

Carlos Hernández: “Setanta anys després els costa dormir: «Cada nit els SS ressusciten»”

Transició Els supervivents espanyols dels camps d’extermini nazi ja només esperen una cosa: que se sàpiga la veritat. I aquest ha sigut l’objectiu de la investigació de Carlos Hernández, que posa llum a un episodi que els pactes del 1978 van silenciar

JOAN RUSIÑOL | Ara 13/02/2015 00:00

 

Massa vegades els parents més directes de les víctimes del nazisme van haver de callar: per por, per desconeixement o per necessitat de girar full. Ara la generació dels néts es capbussa en la documentació i el testimoni dels protagonistes que queden en vida per parlar desacomplexadament d’aquella història d’horror i assenyalar-ne els culpables. És el que fa l’exhaustiva investigació periodística Los últimos españoles de Mauthausen (Ediciones B). Demostra que Franco i el seu cunyat Ramón Serrano Suñer van ser responsables directes de l’assassinat en mans de Hitler de milers d’espanyols. També nens.

Parli’m d’Antonio Hernández.

Era un oncle avi meu que venia cada estiu de França, on vivia, i que va omplir una mica el buit d’avis que jo tenia, ja que un va ser afusellat el 1936 i l’altre va morir quan jo era molt petit. Havia sentit que ell havia estat a Mauthausen però mai li vaig preguntar pel tema perquè quan va morir jo encara era molt jove. Fa un any i mig vaig començar a investigar per retre comptes amb la meva família, però a mesura que em vaig començar a documentar em vaig adonar que era una història molt oblidada: la dels, com a mínim, 9.300 deportats espanyols als camps nazis.

¿La majoria d’aquests van ser deportats a Mauthausen?

Jo parlaria de Mauthausen-Gusen, que era un subcamp del primer, i és on van morir més espanyols, la majoria dels 5.500 del total. Això té una explicació. Gairebé tots els que cauen durant la invasió de França el 1940, sobretot al juny, van a parar a allà. Són unes 7.000 persones. Esdevé un símbol. Els espanyols que són enviats a altres camps hi arriben més tard, el 1943, perquè són membres de la resistència. En aquell moment els presoners ja estaven molt organitzats. Per exemple, a Buchenwald els llocs clau els tenen persones de les Brigades Internacionals que protegeixen els nouvinguts, de manera que tenen més possibilitats de sobreviure que els primers.

Quin era el perfil dels espanyols que van morir als camps nazis?

La majoria estaven allistats a l’exèrcit francès, tot i que no arriben ni a combatre. La democràcia francesa, que va tractar molt malament els exiliats espanyols, no els dóna armes perquè no se’n refia. Hi ha un altre grup, que s’ha anomenat el comboi d’Angulema o dels 927, format per refugiats civils, en què hi ha nens de 14 i 15 anys. El 1940 els nazis comencen a deportar els que estaven als camps francesos amb la complicitat directa de Pétain i del govern franquista. Abans de la invasió, es calcula que en aquells camps ja hi havien mort 14.000 espanyols de fred, tuberculosi, diarrees...

El llibre acredita la responsabilitat de Franco en els crims del nazisme.

No va ser una complicitat passiva, sinó que Franco en va ser l’executor, va ser qui va dir a Hitler què havia de fer amb els espanyols. El règim nazi no feia res sense consultar els seus aliats. El setembre del 1940, mentre Serrano Suñer és de visita a Alemanya reunint-se amb la cúpula de seguretat del Reich, s’emet una ordre clau, que s’envia a totes les oficines de la Gestapo, perquè treguin els espanyols dels camps de presoners de guerra i els enviïn als de concentració. Una altra prova que Franco sabia què passava és que, quan el comboi d’Angulema arriba a Mauthausen, el camp encara no està preparat per a dones. Per això només hi baixen els homes i els nens més grans de 14 anys, i les dones i les criatures són retornades a Espanya.

Què senten, 70 anys després, els que van sobreviure?

Calculo que queden entre uns 25 i 30 supervivents, que ja només volen que se sàpiga la veritat. El que més m’ha sorprès és la falta de rancor. Tenen, però, una profunda amargor. Primer, perquè estaven convençuts que les democràcies que van guanyar la guerra acabarien amb Franco i, segon, perquè van creure que el seu moment de reconeixement havia arribat amb la democràcia. I no. Se’ls va tornar a enterrar. La Transició va tenir moltes coses bones, però va comportar impunitat per als botxins i oblit per als que havien lluitat per la llibertat. Catalunya ha sigut on més s’ha reconegut la memòria històrica, i jo dic a tothom que em fa enveja i espero que s’hi continuï treballant. Cal tenir present que gairebé 2.000 dels deportats van ser catalans.

¿Han pogut superar aquell horror els que van patir-lo?

Continuen vivint el que va passar al camp com si fos ahir. M’emociona veure homes de més de 90 anys plorant com criatures quan ho recorden. Gairebé tots tenen malsons, els costa dormir. Em diuen: “Carlos, cada nit els SS ressusciten”. José Marfil, un malagueny, em deia que és feliç als matins, quan es desperta i s’adona que no és al camp. Han estat condemnats a viure sempre entre aquells reixats.

A més del llibre, ha fet reviure la història del seu oncle avi a Twitter, a @deportado4443. Per què?

Volia que arribés al màxim nombre possible de persones, i calia aprofitar les xarxes socials. Fer comprendre que cal mirar al passat per entendre el que passa avui. Vaig crear un perfil a Twitter que expliqués en primera persona el que van viure els espanyols als camps. L’èxit de la iniciativa s’explica perquè no hi ha res inventat. Tot està basat en el que va viure el meu tiet.

Els científics comencen a usar partícules còsmiques a Fukushima per examinar els reactors

L'Administració i l'opinió pública japonesa viuen d'esquena a les notícies sobre la central nuclear i les emissions radioacti

EL PERIODICO

EDUARDO LÓPEZ ALONSO / BARCELONA

Divendres, 13 de febrer del 2015 - 15.02 h

KIM KYUNG-HOON / REUTERS

Anàlisi de radioactivitat a prop de Fukushima, el 2011.

La central nuclear de Fukushima ha començat a fer experiments amb partícules còsmiques per veure l'interior dels reactors, pas clau per poder retirar en el futur el combustible radioactiu que contenen, ha confirmat aquest divendres a EFE l'operador de la planta. La retirada del combustible parcialment fos de l'interior de les unitats de fissió 1, 2 i 3 és l'operació més complexa i delicada dins del llarg procés per desmantellar la central, que durarà uns 40 anys. La planta afectada pel terratrèmol i el tsunami del 2011 és una amenaça latent que en qualsevol moment pot donar un disgust, però al Japó ningú parla de Fukushima. Tòquio, i els seus 30 milions d'habitants, viu d'esquena a Fukushima tot i trobar-se a uns 270 quilòmetres de la central. Davant la impossibilitat de traslladar la població, l'opció escollida fa la sensació que és eludir la qüestió.
Una pàgina web informa de l'evolució dels nivells de radioactivitat a Tòquio. Tot sembla normal, encara que algunes veus crítiques asseguren que els detectors estan situats a uns 20 metres d'altura, i amb això redueixen els nivells detectats. No hi ha comptadors Geiger a la vista enlloc, ni tan sols al Museu de la Ciència de Tòquio. Preguntat un dels responsables del museu, admet que no hi ha cap detector de radioactivitat i que l'única àrea sobre el tema és en un extrem de la planta superior. No aporta cap informació sobre Fukushima i no sembla interessar-li a ningú. A la planta principal, una exposició sobre els excrements va atraure l'atenció majoritària del públic l'estiu passat.

JAPAN POOL / AFP

Un empleat de TEPCO, a Fukushima, vestit amb una granota antiradiació, el mes d'abril passat.

Davant la impossibilitat de reacció, l'Administració i l'opinió pública japonesa semblen haver relegat el tema Fukushima de les agendes. Tot està en mans de Tokyo Electric Power (Tepco), operadora i propietària de la planta.

MUONS

Fins ara, l'altíssima radiació que hi ha dins dels tres reactors per culpa de la fusió parcial ha fet que aquestes instal·lacions siguin inaccessibles, i això impedeix als tècnics conèixer quin és l'estat exacte del combustible. Tepco va començar a fer proves aquest dijous amb el reactor 1, al voltant del qual ha instal·lat uns dispositius desenvolupats per High Energy Accelerator Research Organization, un laboratori nipó especialitzat en física de partícules.

Aquests aparells detecten la presència en l'aire de partícules conegudes com a muons (que es generen quan partícules subatòmiques procedents de l'espai exterior entren en contacte amb l'atmosfera terrestre) i com aquestes modifiquen la seva trajectòria quan toquen l'urani i el plutoni dels reactors. Aquesta tecnologia permet generar una imatge de l'interior de les unitats similar a una radiografia i s'ha utilitzat amb èxit per fer el mateix a la central de Tokai, situada a la prefectura japonesa d'Ibaraki (al nord de Tòquio). Tepco planeja recopilar les dades d'aquests dispositius durant un mes i anunciarà els primers resultats al març.

EFECTES DE LA RADIACIÓ

Els efectes de Fukushima s'han deixat notar al Japó, però no es difonen gaires estudis sobre les conseqüències en la població. 'Eurekalert' va publicar al seu dia un demolidor informe en què alertava dels efectes de la radiació en plantes, insectes i animals. També en l'arròs i el peix en zones pròximes a la central. Però no hi ha gaire informació publicada sobre els nivells de radioactivitat, llevat d'un estudi molt divulgat en què s'assegurava que Tòquio havia aconseguit nivells inferiors dels existents a la majoria de les grans ciutats del món.

DEMOLICIÓ

La lluita contra la radioactivitat a Fukushima segueix. El Govern japonès va decidir demolir 1.080 cases a la prefectura de Fukushima aquesta setmana pel deteriorament dels immobles i malgrat que s'havien sotmès a tasques de descontaminació radioactiva. Les vivendes són a la "zona d'exclusió", el radi de 20 quilòmetres al voltant de la planta de Fukushima on les autoritats van imposar la prohibició total o parcial d'accés en funció dels nivells de radiació.

RESTRICCIONS

Des de la catàstrofe nuclear, l'Executiu central porta a terme en aquesta àrea tasques de descontaminació destinades a retirar els residus radioactius emanats de la planta. El Govern ha decidit ara demolir un miler de cases en què els habitants continuen evacuats, la majoria (870) ubicades al municipi de Naraha, i després d'haver completat les tasques de descontaminació en aquests immobles. Les autoritats han optat per aquesta mesura després de comprovar que les vivendes havien patit un gran deteriorament pel seu abandonament durant gairebé quatre anys. Gairebé 50.000 residents dels municipis ubicats dins de la "zona d'exclusió" continuen evacuats a causa de les emissions radioactives. Des de l'abril del 2014, l'Executiu japonès ha aixecat les restriccions d'accés a dos dels municipis dins d'aquesta àrea però més llunyans a la central i considerats segurs després d'haver sigut descontaminats. Les emissions radioactives i vessaments d'aigua contaminada resultants encara mantenen evacuades milers de persones que residien al costat de la central i han afectat greument l'agricultura, la pesca i la ramaderia local.