—
Com podem acompanyar més els malalts? Sovint estan aïllats,
però cada vegada hi ha més iniciatives que, amb les mesures de protecció
adequades, intenten humanitzar aquesta situació tan difícil i fan
possible l’acompanyament.
—Ja hi ha molts hospitals que fan mans i mànigues per evitar
aquestes situacions. Es fa amb tauletes, amb mòbils… Fins i tot hi ha
xarxes de metges o infermers voluntaris que fan aquesta missió: que
pacients i familiars es puguin veure, parlar i fer costat. I també hi ha
molts hospitals catalans que permeten l’estada d’un ésser estimat per a
fer companyia al final de la vida. S’hauria d’anar cap aquí: que hi
hagi presència. I si no, hi ha metges i infermers que poden fer aquest
paper, i fins i tot explicar els darrers moments del pacient a la
família. A mesura que es vagin habilitant hotels per a pacients lleus i
es disposi de més recursos, això s’haurà d’anar fent més, perquè forma
part de la tasca bàsica de tenir cura. Però si vas sobrepassat, primer
és la supervivència.
—
I els qui no aconsegueixin d’acomiadar-se de la persona que es mor?
—S’ha de donar un espai per a poder expressar allò que sentim i
posar-hi nom. Hem de tenir algú al costat que no provi de convèncer-nos
que les coses no són tal com les sentim, sinó que escolti com ho diem i
ho expressem. Ja vindrà el moment que ens centrarem més en allò que hem
pogut fer que no pas en el que no hem pogut fer. A la vida de l’ésser
estimat que es mor hi ha hagut l’evolució de tota una experiència
compartida, i compta tot, no només el moment final. Hi ha pràctiques,
per exemple budistes, que ajuden a ser presents a distància. Una
connexió cor a cor: si estàs centrat en tu i penses en una altra
persona, s’acaba fent present. Són estratègies que poden ajudar. En tot
cas, hi ha telèfons a disposició de la ciutadania amb professionals que
poden atendre’t i ajudar-te a transitar per totes aquestes emocions, que
són molt potents.
—
Aquests dies, quan es mor algú, la gent s’escriu, es truca,
ho explica a les xarxes i hi rep suport. Compartir-ho, fer-ho públic pot
ajudar?
—És més útil de compartir-ho amb les persones que tens més a
prop, que et puguin donar escalf i una presència no física però de debò,
i que et puguin ajudar en el procés posterior. Voler fer-ho públic ve
de la necessitat de fer-ho saber, però qui necessites és la teva xarxa
familiar de sempre.
—
El fet que les morts s’emmarquin en un conjunt de morts molt multitudinari per la mateixa causa influeix en el dol?
—Hi ha coses que poden no ajudar-hi. Hauríem de ser molt
curosos en la manera com tractem públicament les imatges sobre tot això
que passa. Veure imatges contínuament, piles de morts… Això pot ser més
un factor de risc que no pas de protecció. Ara, també en les situacions
on molta gent perd algú, com passa en els atemptats, hi ha també
víctimes que se senten malament per haver sobreviscut ells i els altres
no. Però, si més no, hi haurà una memòria col·lectiva d’allò que ha
passat.
—
Hi ha gent que té previst amb molta concreció com ha de ser
la vetlla i com volen que vagi tot. Com es pot resoldre la
impossibilitat de satisfer-ho?
—Hem de ser conscients que hi haurà una part que no es podrà
complir. Però n’hi ha una altra que podem fer a casa i encara que siguem
pocs. La família es pot unir i, amb la tecnologia, posar-se en contacte
amb parents o amics més propers, i entre tots pensar què ens ve de gust
fer com a comiat o què ens ajudaria. Després ja farem el ritual que la
persona volia, però ara en podem fer un altre amb coses que per a
nosaltres siguin importants, o que fossin importants per a la persona.
Per exemple, si volia una cançó determinada, o unes flors determinades…
Després d’haver-ne parlat i d’haver-hi pensat entre tots, hi ha d’haver
un espai concret per a poder-hi expressar les emocions. Podem fer una
taula memorial amb fotografies o amb coses que els agradaven, o hi podem
posar escrits, dibuixos. És una manera de començar a integrar la
realitat d’aquesta mort, perquè és molt difícil, mentalment i
emocionalment, sense poder veure el cos i sense fer tot el procés.
—
És fàcil que el cap es confongui i, encara que sigui sense voler, emmarqui aquesta mort en la situació d’anormalitat que vivim.
—Exacte. I quan s’acabi aquesta situació d’anormalitat, no serà
com abans, perquè la persona no hi serà. Però això també ens pot ajudar
si ho fem servir per pensar, quan sortim, quina mena de funeral li
podrem dedicar. I, sobretot, pensar quins elements hi podem posar per
anar fent el treball de dol, que consisteix a sanar-se un mateix. Com
que en aquests moments no és convenient per a la salut pública fer
comiats com de costum, haurem de buscar noves maneres d’acomiadar-nos.
—
Però potser hi ha molta gent que es recolza en la idea que
quan tot això s’acabi podrà fer el que no va fer en el moment de la
mort. Què passa si aquesta situació triga gaire a tornar a la
normalitat?
—El procés es podrà fer, però tindrà entrebancs. Hi ha gent que
ha passat processos similars: cossos que no s’han pogut trobar,
desaparicions i casos similars. Tot això complica l’elaboració del dol,
però amb suport i amb el treball propi de dol, la gent acaba fent tot el
procés. Hi haurà més complicacions, però això no vol dir que no es
pugui passar el dol. Ens hem de centrar més en les coses que podem fer
que no pas en les que no podem fer. El moment del comiat és dels que pot
fer que el dol es faci més difícil. Ara també és un bon moment per a
comunicar-nos amb la gent que ens estimem i dir-nos fins a quin punt som
importants els uns per als altres i dir-nos tot allò que ens vulguem
dir.
—
Aquesta situació no té precedents. En molts casos la persona
que passa el dol pot quedar angoixada per si també enganxa la malaltia i
li passa el mateix. Què se’n fa, d’aquesta por?
—Pot empitjorar el procés del dol. És molt important de parlar
amb els psicòlegs que s’han posat a disposició de la ciutadania, perquè
aquesta angoixa s’ha de poder verbalitzar. La por s’ha de resituar
perquè no t’atrapi.
—
Hi ha molts metges i infermeres que carreguen la
responsabilitat d’acompanyar als darrers moments de la seva vida
persones que no coneixen. També passen alguna mena de dol, ni que sigui
diferent? Com ho poden gestionar?
—Tant els metges com les infermeres que acompanyem pacients en
els moments finals de la vida diem que passem dols, sí. Són en l’àmbit
professional, és clar, i no és igual que si se’t mor un amic. Però si
has acompanyat algú en moments molt íntims, també elabores un dol.
Després de l’experiència, segurament, el personal sanitari necessitarà
assistència per a poder transitar per tot això que han viscut. La
primera estratègia sempre és no negar allò que sents. Expressar l’emoció
just en el moment que la sents, posar-hi nom i deixar un espai
d’expressió. Les ganes de plorar i de cridar ens ajuden a descarregar i
després continuar endavant. De vegades va bé practicar relaxació,
meditació, llegir, escoltar música tranquil·la.
—
Com es pot explicar la situació als nens?
—És molt important d’explicar-los-la. La sensació que ells no
s’adonen de què passa és errònia. Ells s’adonen que la família actua de
manera diferent i se solen sentir molt sols si veuen que no es
comparteix el que passa amb ells. Cal explicar-los què va passant. Si
ingressen un familiar i hi ha risc que s’arribi a morir, ho hem de dir.
La informació que tinguem l’hem d’adaptar a l’edat i maduració del nen,
no donar-ne ni més ni menys de la que necessiten i volen, i deixar espai
perquè expressin allò que calgui. Han de poder fer les preguntes que
necessitin i nosaltres les hem de contestar tan honestament com puguem. I
si no sabem respondre hem de fer evident què farem per poder-ho
respondre aviat. Si el familiar es mor, els qui ho han de comunicar han
de ser els pares o les persones que els siguin més properes. Els ho hem
de relatar progressivament, però els hem de donar la informació real i
dir-los que la persona s’ha mort. De vegades ells mateixos ho demanaran.
S’ha de comunicar amb previsió i en un lloc conegut per als nens, on se
sentin protegits. I, en acabat, els hem de deixar participar en tot el
procés posterior.
—
I amb la gent gran?
—Igual. La gent gran, normalment, ha viscut moltes més pèrdues
que nosaltres, i veuen d’una hora lluny què passa. Encara que sigui un
col·lectiu de risc, els ho hem d’explicar tot. Una idea errònia és que
si no ho diem, protegim. Però no: si no ho diem desprotegim. La persona
ha d’elaborar el dol però sense comptar amb els altres, perquè no els
hem donat la informació.
—
Voldríeu afegir res més?
—Ens hem de mantenir tan units com puguem, i en contacte amb la
xarxa familiar i sentimental que tinguem. I els qui no tenen xarxa, han
de saber que se n’organitzen de voluntàries. Hem de ser solidaris i no
ens podem oblidar de la gent que està sola: també necessiten aquest
escalf.
El poder prova d'amagar la
gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a
no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem
ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a
continuar essent crítics.
Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita.
El Nacional
