divendres, 28 de desembre del 2018

La darrera esperança dels esculls coral·lins del món

La darrera esperança dels esculls coral·lins del món

La Gran Barrera va veure's menys afectada per les temperatures extremes de 2017 que per les de l'any
Corall emblanquit
Corall emblanquit | Wikimedia Commons
El futur dels coralls del món és una de les preocupacions més grans sobre el futur de la fauna marina a mesura que el canvi climàtic es va fent més i més evident. Tot i això, un estudi publicat a la revista 'Nature Climate Change' aporta un bri d'esperança en explicar que, l'any 2017, la resposta de la Gran Barrera de Corall a les temperatures extremes va ser molt diferent a la de l'any anterior, que va veure com es produïen emblanquiments a gran escala del corall, signe de l'estrès que van patir. Els que van sobreviure a 2016, però, l'any següent van resistir molt millor la repetició de la calor.

Els coralls només s'emblanqueixen una vegada i, si recuperen el seu color anterior, poden trigar molts anys. Després de les grans onades de calor de 2016, que van provocar la mort de milions de coralls, els supervivents van ser els pertanyents a les espècies més resistents. A causa de l'emblanquiment, que expulsa un simbiont del corall, la barreja d'espècies ha canviat per adaptar-se a les noves condicions. És per això que l'impacte de les temperatures de 2017 va ser menys devatador tot i que, de fet, va fer encara més calor que l'any anterior.

Pla curt de corall emblanquit
Pla curt de corall emblanquit | Wikimedia Commons

Els estudis realitzats mostren que durant els darrers 20 anys hi ha hagut quatre episodis d'emblanquiment massiu els anys 1998, 2002, 2016 i 2016. En aquest temps, només un 7% de la Gran Barrera de Corall no s'ha emblanquit gens i almenys el 61% s'ha emblanquit severament almenys una vegada. Els coralls del nord de la Gran Barrera van patir l'estrès més gran a causa de la calor l'any 2016, mentre que al 2017 els pitjors efectes van ser a la regió central. El terç inferior, en canvi, es va mantenir relativament més fred durant tots dos episodis. Tot i això, es tem que la propera gran onada de calor pugui afectar els sud de la Gran Barrera i deixar-lo en les mateixes condicions que la resta. Durant els darrers dos anys, gairebé la meitat dels coralls de les zones central i nord de la Gran Barrera, el sistema de coralls més gran del món, han mort.

Una de les moltíssimes raons, doncs, per aturar el canvi climàtic, ja que els esculls, a més, tenen efectes molt beneficiosos per a les poblacions costaneres humanes.

diumenge, 9 de desembre del 2018

L'extinció més gran de la Història va ser causada per l'escalfament del planeta

L'extinció més gran de la Història va ser causada per l'escalfament del planeta

L'efecte hivernacle causat per erupcions volcàniques massives va accelerar el metabolisme dels animals marins, deixant els oceans sense oxigen. El 2100 podríem assolir un 20% d'aquell l'escalfament global

| Jennifer Boyer (Flick)
L'extinció més gran de la història de la Terra va ser la que va marcar la fi del període Permià, fa més de 250 milions d'anys. Molt abans de l'aparició dels dinosaures, el nostre planeta era la llar de moltíssimes plantes i animals, la majoria dels quals van desaparèixer completament després d'una sèrie d'erupcions volcàniques molt potents que van tenir lloc a Sibèria. Els fòssils trobats a antics llits marins mostren una enorme varietat d'organismes als ecosistemes marins... el 96% de la qual es va extingir. La vida a la Terra va necessitar milions d'anys per tornar a multiplicar-se i diversificar-se, donant pas a un llarg període on els dinosaures van dominar el nostre planeta fins a desaparèixer gairebé del tot fa 65 milions d'anys, en una altra extinció massiva.

El que no s'havia sabut clar fins ara era, en concret, què havia fet que els oceans es tornessin inhabitables. Hi havia diverses teories: augment de l'acidesa, enverinament amb metalls o sulfurs, descens de la presència d'oxigen o, simplement, una temperatura massa alta. Fa molt poc, però, la revista 'Science' ha publicat els resultats d'una recerca de les universitats de Washington i Stanford (Estats Units) que, combinant models de condicions dels oceans i de metabolisme animal, juntament amb dades paleoceanogràfiques, semblen demostrar que l'extinció massiva del Permià als oceans va ser causada per l'escalfament global que, literalment, va asfixiar els animals aquàtics. Quan les temperatures van pujar, el seu metabolisme es va accelerar, i unes aigües cada cop més calentes no van poder retenir prou oxigen com per permetre'ls respirar.

Oceans
| Pixabay

Els investigadors van crear un model climàtic que simulava la configuració de la Terra durant el Permià, quan tota la massa emergida del planeta formava el supercontinent Pangea. Abans de les erupcions volcàniques, les condicions de temperatura i els nivells d'oxigen dels oceans eren semblants als actuals. En augmentar els gasos d'efecteh hicernacle, però, les aigües dels tròpics van arribar a estar fins a 10ºC més calentes a la seva superfície. Això va canviar dramàticament els ecosistemes oceànics, que van perdre un 80% de l'oxigen que contenien i a la meitat dels llits marins, especialment els més profunds, no en va quedar gens. Per calcular els efectes que això va tenir en la fauna marina, es van considerar les sensibilitats a l'oxigen de 61 espècies marines modernes -crustacis, peixos, bivalves, coralls i taurons- per veure com haurien reaccionat. Els resultats van mostrar que la majoria d'animals van desplaçar-se o desaparèixer, especialment lluny dels tròpics, on la mortaldat va ser més gran. La predicció del model creat pels científics va quedar demostrada en comparar-la amb el registre fòssil que coneixem i a partir del qual es pot saber quin hàbitat tenien les espècies abans de l'extinció, quines van desaparèixer i quines van reduïr la seva extensió geogràfica a una petita fracció de l'original. Les dades fòssils concorden amb els resultats dels models provats pels investigadors.

L'explicació del mecanisme d'extinció és força senzilla i coneguda: quan l'aigua dels oceans s'escalfa, el metabolisme dels animals que hi viuen s'accelera, i això vol dir que necessiten més oxigen en un ambient que en pot retenir menys. Així, els animals dels tròpics van haver de fugir cap a zones més fredes, on les condicions podien ser semblants a la del seu hàbitat original. Els que vivien a prop dels pols, en canvi, acostumats a aigües molt riques en oxigen, van desaparèixer gairebé del tot.

El més preocupant d'aquest descobriment és que la situació de finals del Permià, amb gasos d'efecte hivernacle escalfant la Terra, és semblant a la que estem vivint a dia d'avui. Segons els càlculs, i si no es fa res per evitar-ho, l'any 2100 la superfície dels oceans s'haurà escalfat un 20% del necessari per arribar a les condicions que van provocar la gran extinció i el 2300, si tot continua igual, entre un 35 i un 50%. Aquesta dada, per sí sola, ens hauria de fer adonar de la gran capacitat que tenim per destruir la vida al nostre planeta i redoblar els esforços per aturar un escalfament global que podria tornar a acabar amb la majoria de la vida a la Terra.