El consumidor, clau en la lluita contra el canvi climàtic
Publicat per
José Manuel Cansino
el 19 de gener del 2016.
Un grup de persones, de compres. Foto: lecturalab.org
El passat 11 de desembre va finalitzar la Cimera del Clima a París,
la vintena Conferència de les Parts, englobada dins de la Convenció Marc
de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Els casi dos-cents
països que la integren buscaven un acord que substituís el de Kyoto i un
major compromís per part dels països signants per a la lluita contra el
canvi climàtic.
Un dels punts més discutits va ser el sostre que s’hauria de fixar a
l’augment de temperatura per a finals de segle, és a dir, el límit a
l’escalfament global. Al final, l’acord ha estat que aquest augment no
superi els 2 graus centígrads, és més, que es quedi el més a prop
possible de 1.5 graus, opció per la qual apostaven els països illencs.
En aquest sentit, aquesta cimera dista molt dels objectius intermedis
que es proposaven a Kyoto. Llavors, l’objectiu se centrava en reduir
emissions, amb obligacions individuals;
en aquest cas, però, l’objectiu és la temperatura i les emissions passen a ser un instrument per assolir aquest objectiu. Cada país signant haurà de realitzar un pla nacional –molts ja ho han fet- on
es comprometin a les reduccions d’emissions necessàries per aconseguir l’objectiu últim del control de la temperatura.
Com ha dit el secretari d’Estat dels Estatus Units, John Kerry,
és un missatge als mercats financers internacionals perquè orientin la inversió cap a una economia neta,
de tal forma que siguin les empreses i els capitals els que posin els
seus esforços en una producció neta i sostenible. Cal tenir en compte
que en les últimes dècades els processos de producció han canviat
radicalment i les empreses dels països més desenvolupats en moltes
ocasions han enviat part de les seves cadenes de producció a països amb
uns costos de producció molt inferiors als nacionals i una legislació
mediambiental més laxa i permissiva.
Països molt contaminants, com la Xina o l’Índia, han entrat aquesta vegada com a part de l’acord, i s’han sumat com a part fonamental a la lluita contra el canvi climàtic i l’escalfament global.
En tot mercat existeixen dues parts: producció i demanda. A la
primera se li ha enviat un missatge clar des d’aquesta última Cimera del
Clima, ja que es va
apostar per una economia més neta.
Per això, els països més desenvolupats hauran d’aportar finançament al
fons Anual, obligació que en el cas dels països emergents serà de
caràcter voluntari. Aquest fons es posarà en funcionament a partir de
2020 amb 1000.000 milions de dòlars, amb els quals es pretén ajudar a
que el creixement dels països en vies de desenvolupament sigui
sostenible. Al costat de la demanda, és a dir, els consumidors, els
esforços han de centrar-se en conscienciar-los que amb la seva compra de
béns i serveis poden contribuir a millorar o empitjorar l’escalfament
global. En el món globalitzat en el qual ens movem avui són pocs els
productes que consumim que estiguin produïts íntegrament al país de
consum. La majoria dels béns tenen algun component que ha estat produït a
l’estranger, probablement perquè l’empresa que el fabrica redueix els
seus costos si el produeix en un país emergent.
Per tant, és important conscienciar la producció que és necessària una economia neta, però també
el
consumidor ha de conèixer l’”empremta” que deixa al planeta amb el seu
consum, és a dir, les emissions que porta associat el consum que
realitza.
Aquest és un tema d’una dimensió global, tant des del punt de vista
territorial com temporal, que competeix a tots els sector de la societat
i d’una forma rellevant al món de la investigació científica. En
resposta a aquesta necessitat, la
Cátedra de Economía de la Energía y Medio Ambiente de la Universidad de Sevilla,
recolzada per institucions amb un alt compromís en aquestes qüestions,
com la Fundació Roger Torné,, realitza treballs d’investigació
encaminats a ampliar les fronteres del coneixement i a posar llum sobre
qüestions que permetin prendre decisions encaminades al bé comú. Una de
les últimes aportacions ha sigut la publicació a la revista
SORT-Statistics and Operations Research Transactions de l’article titulat
“The relevance of Multi-Country Input-Output Tables in measuring Emissions Trade Balance of Countries: the case of Spain”.
En aquest article s’estima l’empremta de carboni de l’economia
espanyola precisament en l’any d’inici del protocol de Kyoto.
Concretament, s’ha calculat el balanç d’emissions d’Espanya, és adir,
s’ha calculat la diferència entre exportacions i importacions
d’emissions d’Espanya a nivell mundial. El resultat mostra que Espanya
té una balança d’emissions negativa, és a dir, que genera més emissions
associades a les seves importacions de les que genera per les seves
exportacions.
La Xina és el país que suporta la major empremta ecològica del consum espanyol. Foto: rfa.org
Si atenem al resultat desglossat per països, és
la Xina el país que suporta la major empremta del consum espanyol, seguida de Rússia i els Estats Units,
si bé aquests dos tenen un balanç molt inferior al que tenim amb el
país asiàtic. Aquest fet indica que la compra de béns i serveis dels
espanyols genera unes emissions en aquests països molt superiors a la
que produeix les exportacions a aquests països dels nostres béns. La
majoria d’aquests béns tan contaminants que comprem a la Xina són béns
intermedis que formen part d’un altre bé que ha pogut ser produït a
Espanya o a un altre país, per la qual cosa en ocasions el consumidor
final no sap si el producte que està comprant procedeix d’un país
altament contaminant o no.
La Xina ha sigut un dels grans protagonistes de la Cimera del Clima a
París ja que el país més contaminant del món ha assumit, per primera
vegada, certes responsabilitats, si bé no s’ha compromès a revisar els
seus objectius cada cinc anys, excusant-se que te establerts objectius
fins el 2030. Entre les mesures que ha proposat per reduir els seus alts
nivells d’emissions es troba el d’introduir fonts d’energies que no
depenguin de combustibles fòssils –principalment va optar per energia
nuclear-; de fet, el passat mes de desembre ja va aprovar la construcció
de quatre reactors nuclears amb capacitat combinada per generar 4160MW.
La seva electricitat depèn en una amplia mesura de les centrals de
carbó, que solen localitzar-se en països en vies de desenvolupament.
La Cimera de París ha suposat un pas més en el camí de construir un
món més just climàticament parlant. No obstant, seria interesant que, a
més a més que els governs s’impliquessin en
conscienciar el productor de la necessitat de produir netament, també s’adoptessin mesures perquè
el consumidor pogués decidir el seu consum coneixent les emissions que ha suposat la producció d’un determinat bé.
◊ José Manuel Cansino és doctor en Economia i
director de la Cátedra de Economía de la Energía y Medio Ambiente de la
Universidad de Sevilla-Fundació Roger Torné
Dijous 28.01.2016 02:00
